La literatura catalana del Renaixement
La literatura catalana del Renaixement, que abraça un període que comprèn des dels darrers anys del segle XV fins al final del XVI, sense trencar amb la tradició medieval, recuperà alguns dels cànons estètics i dels models formals del classicisme.
La prosa catalana més valuosa del període són Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (1557) de Cristòfor Despuig, tant per l’ús del diàleg, una forma literària clàssica, com per l’esperit crític del seu autor. En el terreny de la literatura d’entreteniment, emergeixen novelle i facècies com les de Jordi Centelles i Joan Timoneda i unes divertides i desinhibides Estil·lades y amoroses lletres, de mitjan segle XVI. També cal remarcar la narrativa històrica, representada per les cròniques de Pere Miquel Carbonell, Pere Antoni Beuter i Joan Binimelis, i la novel·la al·legòrica, representada per l’Spill de la vida religiosa, obra anònima publicada el 1515. En la narrativa en vers destaca el poema sobre el Lepant (1573) del prevere mataroní Joan Pujol, pel que suposa de recuperació del gènere èpic.
En
poesia, el
millor poeta català del període fou Pere Serafí. En ell conflueixen les
diverses tendències de la lírica catalana del Renaixement: l’adaptació al
sistema mètric català d’una nova forma d’estructurar el poema que, amb
el seu sistema accentual, rítmic i prosòdic, opta per l’harmonia i
l’eufonia, els paràmetres estètics propis del classicisme; l’adopció
d’unes noves estructures que delaten una gran preocupació per la bellesa
formal —el sonet, l’octava
rima, el madrigal petrarquesc i els tercets
encadenats, d’inspiració italiana, o el vers
blanc, l’epístola, l’oda,
l’elegia i l’ègloga, d’imitació clàssica—; la influència del
petrarquisme, a imitació de la lírica del Canzoniere de
Petrarca, la
imitació de la poesia d’Ausiàs March i la glossa de refranys i cançons
populars.
En teatre destaquen les peces còmiques La vesita (1524-25) de Joan Ferrandis d’Herèdia, representada a les corts valencianes de Germana de Foix i del seu segon marit el duc Ferran de Calàbria, i l’obra anònima de mitjan segle XVI protagonitzada per En Cornei. En l’àmbit religiós, al costat del manteniment de formes dramàtiques com els misteris i moralitats d’inspiració medieval, el teatre català incorpora a la tardor del Renaixement una forma nova, l’acte sacramental; en són bons exemples El castell d’Emaús i L’Església militant del valencià Joan Timoneda.
[Renaixement (Nou diccionari 62 de la literatura catalana) http://www.uoc.edu/lletra/moviments/renaixement/index_imp.html]