Petrarquisme

Francesco Petrarca.  

Retrat d'Andrea del Castagno (Galeria dels Uffizzi. Florència)

Laura, pintada un segle més tard (Anònim)
El petrarquisme és l'amor  a la bellesa i a la glòria, la idealització de l'amor entès com a força positiva que purifica i eleva l'ànima de l'amant, tot i que Laura ja no és la dona angelical dels trobadors ni la Beatriu de Dante, sinó una dona real, però això sí, idealitzada, propera a la perfecció, per la distància als capítols in vita i per la mort als capítols in morte del Canzoniere. A tall d'exemple, el sonet CCCXII:

Ni per estritllat cel moure's estrelles,

ni per tranquil·la mar llenys espalmats, 

ni per campanyes cavallers armats, 

ni per bells boscos tendres cabridelles;

 

ni d'esperada joia novelles,

ni dits d'amor en eminents dictats,

ni entre clares fontanes i verds prats

dolces cançons de modestes donzelles;

 

ni res mai més al cor em farà estada,

que tot amb ella s'ho endugué en finar

qui als ulls em fou únic mirall i guia.

 

Angoixa el viure m'és tan arrelada

que en vull la fi; car torno  a desitjar

veure qui no haver vist més em valia.

Francesco Petrarca. Cançoner. Traducció de Miquel Desclot. Barcelona: Edicions Proa, 2003, pàg. 275. Col·lecció "Clàssics Universals", núm. 8.

Fàcilment se'n derivaran, de la idealització de l'amor feta pel petrarquisme, els cants de la felicitat i serenitat matrimonial.