Renaixement i Decadència 

Albert Rossich qüestiona la validesa del terme Decadència en la literatura catalana, que encara se segueix emprant, perquè creu que no és el millor per a designar la literatura del període dels segles XVI a XVIII, acusada d’estar subordinada a models literaris castellans, fent intercanviables els termes decadència i castellanització.

Creu que cal anomenar-la senzillament literatura catalana de l’Edat Moderna, o millor fer servir termes més concrets, ja que els canvis estètics i ideològics d’esta època a les cultures europees han estat caracteritzats per designacions de base ideològica o històrica, com Renaixement, Contrareforma o Il·lustració, o estètica, com Barroc o Neoclassicisme, o altres com Manierisme  o Rococó.

La literatura italiana revaloritza la llengua vernacla en uns moments que era comuna la creença de la superioritat del llatí. En les obres literàries en llengua vulgar, la diferència amb les obres medievals és la consciència de l’estil, el classicisme, l’harmonia, el rebuig de la retòrica buida, l’efecte d’espontaneïtat i senzillesa lingüística, la recerca de la bellesa, o el petrarquisme en poesia. Però en català és difícil trobar obres inequívocament renaixentistes, llevat dels Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, de Cristòfor Despuig, ja que moltes obres que passen per renaixentistes tenen molt de medieval.

En la historiografia catalana, els conceptes d’Humanisme i Renaixement, aplicats a la literatura catalana, han tingut prou fortuna, però avui dia es considera que no hi va haver un humanisme català, idea que s’està ampliant al concepte de Renaixement, o almenys l’estan restringint al segle XVI.

Vist això, Rossich conclou que el concepte de Decadència està superat, que va ser útil, però ara és imprecís i distorsionador. Considera que cal estudiar la literatura catalana de l’Edat Moderna –amb independència del nombre i qualitat dels textos- en funció de les categories estètiques vigents en altres literatures germanes. Però en el cas del Renaixement, malgrat que va influir, gairebé no va existir, no va ser un moviment cultural hegemònic en la literatura catalana, mentre que sí que va ser ràpidament assimilada la reacció anticlàssica que hi va haver a Itàlia, barrejada amb les formes classicistes. Per tant, si bé no existeix un gruix important d’obres catalanes renaixentistes, n’hi ha moltes més que podem considerar manieristes i, fet i fet, els estudis sobre el Manierisme –que és la crisi del model classicista- serveixen per a interpretar fenòmens literaris que es diferencien del Renaixement i del Barroc. Però ha de quedar clar que el Barroc aprofita novetats manieristes, però que el Manierisme no és necessàriament el pont del Barroc, encara que faci de pont entre Renaixement i Barroc.

Albert Rossich. “Renaixement, Manierisme i Barroc en la literatura catalana” dins de la web deLiteratura catalana moderna I.