Renaixement i Decadència
Albert
Rossich qüestiona la validesa del terme Decadència
en la literatura catalana, que encara se segueix emprant, perquè creu que no és
el millor per a designar la literatura del període dels segles XVI a XVIII,
acusada d’estar subordinada a models literaris castellans, fent
intercanviables els termes decadència i castellanització.
Creu
que cal anomenar-la senzillament literatura
catalana de l’Edat Moderna, o millor fer servir termes més concrets,
ja que els canvis estètics i ideològics d’esta època a les cultures
europees han estat caracteritzats per designacions de base ideològica o històrica,
com Renaixement, Contrareforma o Il·lustració, o estètica, com Barroc o
Neoclassicisme, o altres com Manierisme o
Rococó.
La literatura italiana
revaloritza la llengua vernacla en uns moments que era comuna la creença de la
superioritat del llatí. En les obres literàries en llengua vulgar, la diferència
amb les obres medievals és la consciència de l’estil, el classicisme,
l’harmonia, el rebuig de la retòrica buida, l’efecte d’espontaneïtat i
senzillesa lingüística, la recerca de la bellesa, o el petrarquisme en poesia.
Però en català és difícil trobar obres inequívocament renaixentistes,
llevat dels Col·loquis de la insigne
ciutat de Tortosa, de Cristòfor Despuig, ja que moltes obres que passen per
renaixentistes tenen molt de medieval.
En la historiografia
catalana, els conceptes d’Humanisme
i Renaixement, aplicats a la literatura catalana, han tingut prou
fortuna, però avui dia es considera que no hi va haver un humanisme català,
idea que s’està ampliant al concepte de Renaixement, o almenys l’estan
restringint al segle XVI.
Vist això, Rossich conclou
que el concepte de Decadència està
superat, que va ser útil, però ara és imprecís i distorsionador. Considera
que cal estudiar la literatura catalana de l’Edat Moderna –amb independència
del nombre i qualitat dels textos- en funció de les categories estètiques
vigents en altres literatures germanes. Però en el cas del Renaixement, malgrat
que va influir, gairebé no va existir, no va ser un moviment cultural hegemònic
en la literatura catalana, mentre que sí que va ser ràpidament assimilada la
reacció anticlàssica que hi va haver a Itàlia, barrejada amb les formes
classicistes. Per tant, si bé no existeix un gruix important d’obres
catalanes renaixentistes, n’hi ha moltes més que podem considerar manieristes
i, fet i fet, els estudis sobre el Manierisme –que és la crisi del model
classicista- serveixen per a interpretar fenòmens literaris que es diferencien
del Renaixement i del Barroc. Però ha de quedar clar que el Barroc aprofita
novetats manieristes, però que el Manierisme no és necessàriament el pont del Barroc, encara
que faci de pont entre Renaixement i Barroc.
Albert Rossich. “Renaixement, Manierisme i Barroc en la literatura catalana” dins de la web deLiteratura catalana moderna I.