La comèdia renaixentista
Al segle XV surt el germen del teatre modern a
Europa, seguint teatre grecollatí. En el cas de la
tragèdia, seguia el model de Sèneca
i es feia en llatí, però no n'hi ha cap exponent en català.
Quant a la comèdia,
es representava a corts, universitats i teatres estables. També es representaven
entremesos
i farses.
En català
destaquen La vesita de
Joan Fernàndez d'Herèdia i l'anònim
En Corney. Clàssiques comèdies renaixentistes són La
mandràgora, de Nicolau Maquiavel, La cortesana, de Pietro Aretino i
una comèdia no tan clàssica, pel fet que és "teatre per a llegir", La
Celestina o libro de Calisto, Melibea y de la puta vieja Celestina o
Tragicomedia de Calisto y Melibea, de Fernando de Rojas.
La
poètica de la comèdia
- Plaute i Terenci esdevenen els models
literaris i lingüístics i es
pot aprofitar la definició ciceroniana, que diu que la comèdia
imita la vida (de forma humorística amb la mirada deformant),
reflecteix la veritat (fa reflexionar sobre la condició humana) i és un
espill dels costums (model o antimodel de comportament que provoca una
lectura instructiva).
- Pel que fa a la tradició literària, hi ha els personatges clàssics,
criat o servus, jove o adulescens,
vell o senex, soldat fanfarró,
mare i esposa virtuosa, joveneta casta, cortesana o alcavota ) i nous
(pastor o rústec, africà barroer, frares i capellans corruptes i hipòcrites).
- La trama no tracta conflictes socials, sinó conflictes
personals, mai no es pot llegir en clau social; se situa en un entorn
proper.
- Els registres lingüístics són
diversos, però col·loquials,
amb diàlegs àgils i
conversacionals, amb redundàncies i elisions, paraules i girs populars.
- Els tipus de comèdia ser de
situació
(reelaboració
d’un caràcter i uns costums) i d'acció o de repertori (complexes
trames de ficció versemblant).