Narrativa en vers

Va ser el vehicle principal d'expressió d'un grup de poetes valencians del darrer terç del segle XV i començaments del segle XVI vinculats a la revolució que va presentar la impremta, amb una propensió a la broma i a la literatura satírica, oposats per això a "l'escola de Barcelona", més aristocràtica i idealista. 

Este grup està format pels escriptors Jaume Gassull, Bernat Fenollar, Narcís Vinyoles, Joan Moreno, Joan Verdanxa, Andreu Martí  i Valeri Fuster.

El nexe que els unia és la preferència per la temàtica sexual i les polèmiques sobre l'edat o la potència sexual, l'ús de registres vius i àgils, la reiteració de jocs verbals i la potenciació de l'enginy, l'humor i la literatura intranscendent, evasiva, la utilització d'estratègies literàries com el debat o el narrador-espectador la concepció col·lectiva de la literatura i la vinculació a la impremta.

L'obra més destacada és l'obra col·lectiva Lo procés de les olives (imprès a València el 1497), i altres obres són l'anònim  El col·loqui de les dames, o Lo somni de Joan Joan (1496), de Jaume Gassull.

Una altra narrativa en vers de la literatura catalana emprada durant el Renaixement va ser la narrativa profètica, derivació de la narrativa espiritual, basada en la reinterpretació escatològica i política de determinats textos profètics de la Bíblia, que tot i que estava escrita de manera coetània, pretenia que havia estat escrita amb anterioritat en forma de profecia. Presentava un Anticrist que seria vençut per un monarca o emperador universal, ajudat per un pastor angèlic, que inauguraria un període de pau de mil anys. Hi havia dos corrents d'identificació d'este monarca universal, el francès i el germànic, encara que al segle XIII els reis d'Aragó foren introduïts per Arnau de Vilanova entre els candidats. Els noms simbòlics amb què es coneixia el monarca universal eren vespertilió, ratpenat i l'Encobert. L'obra més destacada de la narrativa profètica és el tractat de Joan Alemany De la venguda de Antichrist e de les coses que se han de seguir, escrita abans de 1490 i reimpresa el 1520 a València. Aquí es refereix al rei Joan II segon com a culpable de la guerra civil catalana i a Ferran II com a l'Encobert. L'aura messiànica que afavorí Ferran II va passar al seu nét Carles V, emperador (Carles I d'Espanya), al qual li foren adaptades una constel·lació de profecies.

Finalment, l'èpica, en la qual destaca el poema Lepant (1573) de Joan Pujol, un text amb pretensions històriques i literàries. Pretén seguir l'esquema de l'èpica, amb un ús formal de l'octava, amb els finals dels cants i les transicions, amb interrupcions brusques d'un episodi i retorns a accions començades, l'ús de la primera persona, la presència constant de l'autor, en la insistència en la veracitat dels fets narrats, l'adreça al lector o les seues imprecacions als personatges de l'obra.

J. Solervicens i E. Duran. Literatura catalana moderna I. Barcelona: ECSA/UOC, 2000.