Els antecedents de la Reforma

La gran revolució religiosa que va esclatar al segle XVI i va trencar la unitat cristiana europea tradicional no es va produir sobtadament, sense antecedents que la preparessin i l'afavorissin, sinó que va ser deguda a múltiples causes que van crear un ambient propici per al seu desenvolupament i ràpida propagació. [...] El moviment de reforma de l'Església era anterior a Luter i es trobava en marxa. Luter, com els altres reformadors catòlics, aspirava a un millorament de la vida religiosa, però es va apartar de l'ortodòxia de la vida cristiana i va alçar-se davant l'autoritat de l'Església.

Durant el Quatrecents, a quasi tot Europa i sobretot a Alemanya, es va desenvolupar esplèndidament una vigorosa religiositat entre les masses populars, seguint els ideals tradicionals de l'Església catòlica. Esta expansió religiosa va manifestar-se en una major devoció, en el desenvolupament del cant i la música religiosa, en les obres de caritat, en la difusió del rosari, en el culte a la Verge i a la seua Immaculada Concepció, en la multiplicació de les cerimònies religioses, en l'augment de les confraries, en el nombre d'escollits que van ser canonitzats, etc., cosa que ens prova la gran riquesa espiritual d'esta centúria i l'auge del catolicisme alemany commogut pel corrent místic que ara trobava la seua màxima expressió en la Imitació de Crist de Tomàs Hämerken de Kempis. No obstant això, a través d'esta força espiritual i d'esta floració religiosa es noten els primers símptomes que preparaven la gran defecció general, ja que part d'ella tendí a sentimentalitzar-se, a concentrar-se en l'interior del individus, convertint la religió en quelcom íntim i personal amb què l'home intenta arribar a la seua pròpia perfecció.

Esta onada de renovació espiritual i esta individualització de la religiositat, en xocar amb la realitat social i eclesiàstica, va provocar en determinats esperits el desenvolupament de certs moviments religiosos disgregadors, recolzats en la lectura de la Bíblia que la invenció de la impremta havia divulgat. Els descontents socialment i econòmicament va basar els seus ideals de pobresa i igualtat en els llibres del Vell i Nou Testament, originant el corrent religiós anomenat socialisme cristià que predicava el retorna l'estat natural i s'atansava als ideals sustentats pels germans bohemis que radicalitzaven els principis hussistes. Més important va ser la tendència disgregadora de l'espiritualisme que fonamentava la salvació de l'home pel contacte  immediat amb Crist, sense reconèixer la necessitat que hagués d'existir cap església exterior.[...] També la inquietud religiosa i la temor al Judici Suprem es van manifestar a través del perturbador corrent  de l'apocalipticisme recolzat en l'Evangeli i en l'Apocalipsis de Sant Joan, en la qual es renova la idea medieval de l'Anticrist.[...]  Diversos reformadors i místics exhortaven els homes [...]  a buscar amb deler la seua salvació. Entre estos cal situar el monjo dominicà Jeroni Savonarola (1452-1498), humanista d'extrema religiositat, amb un alt esperit de sacrifici i penitència, que es va alçar a Florència contra la llicència del Renaixement italià i contra l'estat deplorable dels costums i el mals exemples de les autoritats eclesiàstiques i civils, convertint-se, amb la seua fogosa predicació i ascetisme seductor, en el més vehement reformador del seu convent de Sant Marc de Florència [...] .

Mentrestant [...]  l'Església es trobava en un gran descrèdit i la seua debilitat interna era cada cop és gran. El desterrament d'Avinyó i el Cisma d'Occident havien fet minvar la confiança en els papes i, quan ja s'havia resolt el plet, es va refermar el principi monàrquic en el Pontificat i els successors de sant Pau van quedar transformats en prínceps temporals interessats en la política general que els va dur a enfrontar-se sovint amb els interessos dels monarques catòlics. [...] 

Tot i que el Pontificat havia aconseguit un cert èxit sobre la idea conciliar expressada en els concilis reformadors de Constança i Basilea, este va ser merament polític, perquè la teoria de a superioritat del concili va sobreviure i va quedar vinculada a ella la frase que l'Església havia de ser reformada "al seu cap ia las seus membres", que ja s'havia sentit al concili de Viena el 1311.

[...] L'erudit Erasme, dèbil en les seues concepcions religioses, amb el seu menyspreu per la filosofia general (Elogi de la follia), va contribuir molt a soscavar l'autoritat de l'Església. Va crear també els mètodes d'una nova teologia basada en l'estudi de la Bíblia, de la qual dedueix i formula la doctrina de la "llibertat cristiana" abans que Luter.

L'estat del clero, tant secular com regular, era també deplorable en començar el segle XVI. A l'Europa central les cadires episcopals, els capítols i altres prebendes estaven ocupats per fills de nobles sense vocació, ordinàriament mundans, que abandonaven la direcció de les diòcesis i l'administració de les rendes a subalterns. la corrupció en el baix clergat  ignorant i descurat també era gran, perquè vivien dedicant-se a altres ocupacions per la insuficiència de la retribució, oblidant les obligacions i pràctiques cristianes, preses del concubinat i de la  simonia, que es van convertir en una veritable plaga. El clergat regular també estava relaxat, a causa de les moltes riqueses que havien atresorat als monestirs...

Antonio Palomeque Torres. Historia Universal (cultural y política). Barcelona: Bosch, Casa Editora,  1963, tom II, pàg. 227-230