El poder temporal de l'Església

Parlaré de Lluís i no de Carles. [...]. [El rei Lluís de França] tot just arribà a Milà, féu el contrari, ajudant el papa Alexandre VI perquè ocupés la Romanya. Ni tan sols s'adonà que amb aquesta decisió es debilitava ell mateix en perdre els amics  i tots aquells que se li havien llançat als braços, i engrandia l'Església, afegint-hi poder al espiritual, que li dóna tanta autoritat, més poder temporal.

Nicolau Maquiavel. El príncep. Cap III.

Si algú em preguntés d'on ve que l'Església, en les coses temporals, hagi arribat a tant de poder, perquè abans d'Alexandre VI els poderosos italians, i no solament els que s'anomenaven poderosos, sinó qualsevol baró o senyor, per petit que fos la menyspreava en les coses temporals, i ara fa tremolar tot un rei de França, ha pogut traure'l d'Itàlia i ha abatut els venecians: encara que sigui fets coneguts no em sembla superflu de fer-ne memòria, ni que sigui parcialment [...].

Abans que Carles, rei de França, passés per Itàlia, aquesta província estava sota el poder del papa, dels venecians, del rei de Nàpols, del duc de Milà i dels florentins. Estes potències havien de tenir cura de dues coses principals; l'una, que cap estranger no entrés a Itàlia amb les armes; l'altra, que cap d'ells no ocupés més estats. Aquells a qui més es vigilava eren el papa i els venecians.[...] Alexandre VI, a diferència de tots els altres pontífexs, va mostrar fins on podia imposar-se un papa amb l'ajuda dels diners i de la força; i per mitjà del duc Valentí, amb l'oportunitat que li oferia la vinguda dels francesos, va fer tot allò que he dit més amunt en parlar de les accions del duc. I, bé que la seua intenció no fos de fer gran l'Església, sinó el duc, tanmateix el que va fer contribuí a la grandesa de l'Església, la qual, després de la seua mort, i eliminat el duc, fou hereva dels seus esforços. Després vingué el papa Juli i trobà engrandida l'Església, que posseïa tota la Romanya i havia subjugat els barons de Roma, un cop eliminades les faccions amb la mà dura d'Alexandre. Totes estes coses, Juli no solament les va continuar, sinó que les va incrementar, i pensà que podia ocupar Bolonya, reduir els venecians i fer fora d'Itàlia els francesos. Totes estes empreses li reeixiren i per això és digne d'elogi, sobretot perquè ho féu per engrandir l'Església i no pas un particular [...].

La Santedat del papa Lleó, doncs, ha trobat un pontificat poderosíssim, i si aquells el van fer gran amb les armes, s'espera que este, amb la seua bondat i totes les seues infinites virtuts, el farà més gran encara i digne de veneració.

Nicolau Maquiavel. El príncep. Cap XI.