El Miracle de la Seu, segons Despuig [AI 10b]
DON PEDRO: Sàpia-la jo, que molt guste d'oir los miracles que Déu és servit fer per intercessió de sos sants.
LÚCIO: Vós, senyor, per no parèixer luterà en res i per res dieu això.
DON PEDRO: De tan mala i de tan bestial cosa, ni ésser ni parèixer! Diga senyor Fàbio, son qüento, per mercè.
FÀBIO: Molts anys ha que los canonges d'esta seu tenien dos catius en lo pastrim, moros, i com en aquell temps lo forn que dien en la Canonja estava vers la casa de l'Espitaleria, estos catius, per a portar lo pa al palau, aon s'acostuma donar la ració als canonges, passaven per mig de la seu i de la claustra; i perquè veien que la gent d'aquest poble venerava ab gran devoció la imatge de Nostra Senyora que està en l'altar major, també los catius prengueren en ús de fer-li reverència; i així, poc a poc, inspirant-los la divina gràcia, prengueren tanta devoció a dita imatge, que de quiscun dia la suplicaven los delliuràs del cautiveri, prometent-li que si a llurs cases los tornava, ells li enviarien dos pal·lis o davant-altars d'or a honor i glòria sua. Segui's que passats catorze anys aprés que foren catius, una nit, despertant-se los dos a una, se trobaren sens los ferros que solien portar en les cames. Considerant ells i ponderant bé açò, prengueren promptament pa i dos cànters d'aigua, i ab un esquif que, ja ab dos parells de rems, trobaren a la vora del riu, tiraren la volta de la mar, i eixit ab aquella, foren guiats ab bon salvament en Alexandria d'aon eren los dos naturals. Los quals, aprés d'arribats, tenien memòria de la tan senyalada mercè per medi de la sacratíssima Senyora rebuda, i de l'oferta per ells dels dos pal·lis feta. Encontinent los feren fer com millor pogueren, i perquè açò no fossen per sos veïns descoberts, no gosaren acomanar-los a mariner ningú que els portàs, mas fabricaren una caixa i posaren dins aquella los dos davant-altars ab un escrit que en efecte deia, ab lletres aràbiques, com, aquells dos catius de la seu de Tortosa, envien aquells dos pal·lis per a servei de Nostra Senyora de la seu. I puix altra millor forma no tenien per a aviar-los-hi a ella, los lliuraven i suplicaven los guiàs; finalment, [amb/dins de] la caixa molt ben calafatada i empeguntada, arribaren a la platja de Tarragona, la qual aportaren a l'arquebisbe uns pescadors que ab ella encontraren; i aquesta oberta i lo que en ella venia, vist, i la lletra llegida, trametre l'arquebisbe l'un dels dos pal·lis açí, a Tortosa, i l'altre s'aturà per a la sua església de Tarragona.
DON PEDRO: Oh, que cosa tan meravellosa! Jo estic molt admirat del que dieu, i no per la dificultat del cas, que a Nostra Senyora molt fàcil li és de recaptar de Jesucrist, fill seu i senyor nostre, aqueixes i majors gràcies, com cada dia les alcança per nostre bé, mas estic, com he dit, admirat que permetés Déu que eixos catius se n'anassen d'ací, aon pogueren, o en una hora o en altra, convertir-se a la fe cristiana i salvar l'ànima, a perill que allà en sa terra la perdrien continuant en sa mala secta.
FÀBIO: No, senyor, esperau, que més hi ha. Passat, aprés d'açò, algun temps, vingueren a saber, aquestos dos catius, com los dos pal·lis eren arribats ab la forma apuntada, i vist i considerat per ells bé lo miracle tan gran, determinaren de fer-se cristians i anar-se'n a Jerusalem, a visitar la casa santa; i allà, servint a Déu, feren bona fi i guanyaren la corona del cel.
DON PEDRO: Ara reste ben satisfet i content d'aqueixa història i del succés d'ella; no em resta a demanar sinó com estau certificats de tot això.
FÀBIO: La principal certitud és la del mateix pàl·lit, que encara que per vui està molt guardat ací en la seu, i sol lo posen lo dia de les relíquies, com a tenint-lo per relíquia; i derivant la memòria d'aquest miracle d'uns altres de que es seguí fins ara, se té per a vui lo pàl·lit per aquell mateix dels catius; més avant té també aquesta església una memòria figurada i escrita en un pergamí fixat en una post, en la qual està escrit tot lo que jo he relatat; la qual memòria aportà de Barcelona, aon havien tramesos los de Tortosa moltes escriptures públiques per una urgentíssima necessitat de guerra que en aquell temps havia en esta terra, un home que es deia Miquel Miravet, notari, fent ell mateix fe com a notari del que sobre açò havia vist i trobat allà en Barcelona, no obstant que ja aleshores veneraven los pal·lis, i el tenien per aquell dels catius, com ara en nostres dies lo tenim. I per concloure, vull dir-vos, que lo que en Tarragona s'aturaren ja està desfet, que casi no n'hi ha memòria, i lo d'ací està com si fos nou.
[Col·loqui primer, JT, 75-77]