Nicolau Maquiavel (Niccolò Machiavelli). 
Florència, 1469-1527. Fill de família tradicionalment güelfa que vivia a Florència des de feia dos-cents anys, son pare era notari, però la renda familiar era modesta. 

Va estudiar llatí i degué rebre l'educació pròpia d'aquell sector de la burgesia, orientada cap a les arts liberals i l'administració pública, és a dir, humanística, però no massa completa. Engrescat per la lectura de llibres de la biblioteca paterna, on hi havia  clàssics italians i llatins, a més de traduccions del grec i llibres d'història antiga i moderna, s'havia interessat també per les ciències naturals i s'allunyà de l'idealisme que imperava entre els ambients intel·lectuals. Es va enfrontar al neoplatonisme de Marsilio Ficino i a l'idealisme místic de Savonarola a qui, malgrat això, el 1498 va sol·licitar-li un càrrec, que no l'hi van donar. 

Quan la república laica de Piero Soderini succeeix Savonarola, accedeix a la secretaria de la segona magistratura  i poc després també és secretari del Dieci di libertà e pace, magistratura encarregada dels afers de la guerra i la política estrangera. entre1498 i 1512 va desenvolupar una activa política en els camps de la tàctica i estratègia militar, la política econòmica, diplomàtica, deliberativa. legislativa, executiva.

Niccolò Machiavelli, per Santi di Tito
Va participar en quatre legacions diplomàtiques i en un dels viatges prop del duc Valentí -Cèsar Borja- va escriure a Florència perquè li trametessin les Vides paral·leles de Plutarc, perquè les necessitava urgentment per poder aprofundir en la psicologia del príncep que tenia al davant. Tot i ser partidari del sistema republicà, les seues estades a la cort de Lluís XII li van fer veure els grans defectes de la república en general -òrgans deliberatius massa lents- i de la de Florència en particular -la via del mezzo, el pactisme, la neutralitat i la indecisió constant-, que la política florentina era menyspreada i ridiculitzada  a França i seguiria sent la riota si no esdevenia més punyent. El 1507 va ser nomenat secretari dels Nove di milizia, magistratura encarregada d'organitzar la milícia ciutadana. Favorable a la creació d'un exèrcit propi, integrat pels ciutadans i altres camperols dependents, com un camí que superava l'estratègia militar, ja que era l'estratègia política perquè les classes populars s'integressin en el projecte global  dels sobirà. Com a punts negatius, mai no va valorar l'artilleria ni les armes de foc, i no va saber integrar el poble en un projecte nacional que superés el camp militar, ampliant-lo als camps polític o econòmic.

En restaurar-se la Senyoria dels Mèdici va oferir el seus serveis  i la seua experiència en el camí cap a l'absolutisme -per a ell, monarquia o república només eren un mitjà per a aconseguir l'estat nou, absolut-, però el nou règim va destituir Maquiavel de tots els seus càrrecs, el va exiliar i poc després -el 1513- el van empresonar i torturar encausat de formar part d'una conjura contra els Mèdici. Va ser amnistiat, però es va haver de retirar a la finca familiar de San Casciano, on totalment marginat de la vida política va aprofitar la inactivitat política per a els seus llibres més importants. El 1513 va escriure, en quatre mesos, El príncep, esperonat perquè mentre havia començat els Discursos sobre la primera Dècada de Tit Livi, que va acabar el 1515, Itàlia era dividida i destruïda, espoliada i pels exèrcits estrangers, mentre els seus prínceps i l'Església no feien res per a salvar-la. Així, mentre que El príncep és una obra que dóna respostes pràctiques, polítiques i mobilitzadors, amb objectius immediats i urgents, els Discursos sobre la primera dècada de Tit Livi són una obra complementària de treball de reflexió intel·lectual. L'any 1515 també va escriure l'Art de la guerra i la comèdia La mandràgora.

El 1520 va ser cridat pel cardenal Giulio de Mèdici, futur papa Climent VII per redactar la història de la ciutat. Maquiavel hi va tornar il·lusionat, per tornar a entrar amb honors al palau de la Senyoria, i la guerra entre Francesc I i Carles V a Itàlia li va tornar a obrir les portes de la política activa com a responsable de les fortificacions de Florència, entre altres. Va ser llavors quan va establir amistat amb Guicciardini, amb qui va sostenir un diàleg epistolar. Amb l'aliança de Cognac entre França, Milà, Venècia i Florència contra Carles V per combatre Carles V després de la batalla de Pavia de 1525, va arribar la terrible resposta mitjançant el saqueig de Roma per les tropes imperials i  l'expulsió, als pocs dies dels Mèdici de la Senyoria. Maquiavel, considerat sospitós per la nova república savonarolista, va ser separat dels càrrecs i va morir al poc temps, al juny de 1527.

Indubtablement, Maquiavel va ser un home del seu temps, un home de Renaixement, malgrat que sovint se l'en vulgui traure del context per a proclamar la validesa de la seua doctrina en altres moments històrics.