Cortesia i humanisme

Un art, una ciència, en efecte, no es transmet necessàriament com a pur saber, sinó també com a un model de vida o, si més no, com a moments d'una forma de vida [...]. No hem de menysprear com si fossin vàcues les proclamacions per l'estil que acabem de sentir del mestre veronès [Guarino]: l'insistent elogi del studia humanitatis, convertit en consigna, era factor important, no només per a impulsar les possibilitats reals dels grans supòsits del mètode sinó també per a multiplicar les més dubtoses virtuts de la instrucció rutinària. Si seguim preguntant-nos per la relació entre el contingut i els objectius últimes de les ensenyances de Guarino, però, no hem d'oblidar que en la seua escola de Ferrara s'aprenien també bones maneres, formes distingides de comportament. Xenofont sancionava que la caça és útil a prínceps i cavallers, com a  preparació per a la guerra i la simulació pròpia de la batalla. Si el ball comptava amb el beneplàcit de Quintilià, el carnaval podia donar peu, i en donava, a més, a mascarades mitològiques i a la composició de poesies llatines. El De remediis petrarquesc posava serioses objeccions al joc de la pilota, perquè li semblava propi de tirans com Dionís de Siracusa; però als pupils de Guarino els estava permès perquè ho avalaven Alexandre i Escévola. L'aprenent d'humanista, en suma, havia de conjugar "l'amor per les lletres" amb "la dolçor en el parlar, la noblesa de costums, el refinament de les maneres".

Francisco Rico. El sueño del humanismo. Madrid: Alianza Editorial, 1997. Col·lecció "Alianza Universidad", núm 754. pàg. 45-46.