Maquiavel·lisme: El príncep

A partir de  l'estudi de l'antiguitat clàssica i en un moment de guerres constants entre els Estats nació europeus i els Estats italians pel domini d'Itàlia, Nicolau Maquiavel va reflexionar sobre la política i va comprovar que l'imperi romà era un exemple d'eficàcia, de la mateixa manera com estaven sent-ho les monarquies absolutes d'Espanya i de França. De fet, ell volia la reforma de l'ésser humà, dels seus valors i de les seues actituds com a pas previ per a la reforma de l'estat, creant un Estat nou.

Creador de la ciència política moderna en separar la política de la religió, a la qual estava supeditada fins aleshores en les seues finalitats. Maquiavel trenca esta dependència, basant-se en el naturalisme renaixentista i supedita la religió a la política. Per a ell  només interessen el objectius, la utilitat pràctica a curt termini, sense cap relació amb la moral o la transcendència. Opina que la condició humana és immutable i predictible, tant de manera individual com col·lectiva, perquè la història no és sinó una repetició de fets (nihil novi sub sole, "res de nou sota el sol", en paraules de Giordano Bruno) i l'home actua segons unes lleis naturals. La religió se subordina als interessos de l'estat com a element d'integració del poble als objectius del príncep, que ha de ser senyor d'ell mateix, segur i decidit, tenir coratge i tenacitat i haurà de tenir virtut (virtú), que és la intel·ligència i energia alhora, capacitat de valorar amb rapidesa i seguretat els elements d'una situació i actuar amb decisió i contundència, sense escrúpols morals. El príncep ha de crear un estat, però també saber-lo conservar; el príncep pensa en ell i per a ell, en el seu estat i per al seu estat, i això no és egoisme, perquè la utilitat de l'estat serà la utilitat de la comunitat.