La monarquia autoritària
La tendència general dels Estats del món modern és la de convertir-se en monarquies autoritàries, efectives, que debilitin les forces feudals com ho anaven fent des de feia segles, la influència del dret romà justinià difós a Occident des del segle XIII, el triomf del capitalisme feudal, les aspiracions de la burgesia, la inestabilitat social, la nova modalitat de l'economia europea, que necessitava una autoritat ferma amb què regularitzar, controla i fer créixer la vida comercial i industrial de la nació juntament al ràpid desenvolupament de les cultures nacionals autònomes van ser, entre altres coses, les premisses que van espentejar la monarquia cap al nou estil modern. Els prínceps de Renaixement van inaugurar una nova etapa estatal, concentrant tot el poder a les seues mans i annexionant-se territoris afins per la geografia, cultura o evolució històrica.[...] Esta autoritat estava recolzada per l'home polític del Renaixement i pel criteri dels principals pensadors, [...] Nicolau Maquiavel [...], en el seu tractat El Príncep imposa la premissa de l'energia desenvolupada per a aconseguir un objectiu i la licitud de tots els mitjans que condueixin a l'ideal d'Estat, encara que el príncep hagi de prescindir de les regles de moral col·lectiva. En prescindir tota consideració aliena a la "realitat de les coses", en negar la submissió dels actes de govern a uns principis religiosos o morals superiors, assentava els fonaments de la secularització de la doctrina política, procés que continuaria en l'època moderna.
La monarquia autoritària nacional es va consumar plenament a l'occident d'Europa (Espanya, Portugal, França i Anglaterra), al mateix temps que es va produir la integració en l'Estat nacional dels antics territoris amb vida pròpia, autònoma i independent i es tendia a la centralització i uniformització de la vida estatal. [...]
En resum, la monarquia autoritària s'estructura de la següent manera: rei de dret diví i hereditari, l'autoritat del qual havia de ser totalment obeïda dins dels límits assenyalats per les lleis i la tradició, cort reial amb els seus consells, jerarquia burocràtica i judicial, funcionaris reials en l'administració territorial i exèrcit i diplomàcia permanents, en els quals es recolzaven els reis per a desenvolupar la seua política exterior i per a consolidar i reforçar el seu predomini interior.
Antonio Palomeque Torres. Historia Universal (Cultural y política). Barcelona: Bosch, Casa Editora, 1963, tom II, pàg. 152-153.