La
recepció del text
A part dels destinataris (el comte d'Aitona i els que la degueren llegir, els escriptors de les poesies inicials, Jaume Vidal i Pere Cerdà), la recepció del text segueix més o menys est ordre:
1- Jeroni Pujades, als primers anys del segle XVII. L'esmenta a la tercera part del Flosculi instrumentorum, recull documental per a la redacció de la seua Crònica universal del Principat de Catalunya.
2- Francesc Martorell i de Luna, historiador tortosí.
Ø A la Historia de la antigua Hibera (1625-1626), escrit en castellà, parla de los "Diálogos" de Despuig com a font d'història local.
Ø A la Historia de la Santa Cinta (1626), al seu capítol XVII descriu el miracle de la conversió de dos moros captius de Cabildo de Tortosa, però és una traducció pràcticament literal de la que fa Fàbio als Col·loquis al col·loqui primer (pàgines 75-77 de l'edició de Joan Tres).
3- Antoni Gil de Federich, historiador tortosí, que a les Reflecciones sobre los Dialogos de Despuig (1765-1786) els tracta com a font d'història local, però en marca les distàncies com a historiador, perquè considera que tracta superficialment la història, ja que en moltes matèries només apunta les espècies i deixa al qui les llegeix amb moltes dificultats, és a dir, opina que l'obra de Despuig és superficial o, potser, que és més literària que històrica.
4-
Gregori Mayans en va posseir un manuscrit (avui
desaparegut).
5-
El pare Jaime L. Villanueva l'esmenta al seu Viage
literario a las iglesias de España (1806).
6-
Fèlix Torres Amat, a Memorias para ayudar a
formar un diccionario crítico de les escritos catalanes (1836) els rebateja
com a Diálogos históricos, cosa que demostra que no va tenir a
l'abast cap dels manuscrits que circulaven i que la seua font és Francesc
Martorell -que escriu en castellà, els anomena "Diálogos" i diu que són
una font històrica-.
7-
Andreu Balaguer (1873) i Benvingut Oliver (1876)
en van extreure informació històrica.
8-
Fidel Fita, en col·laboració amb Francesc
Mestre, va fer la primera edició el 1877. El manuscrit base de l'edició
esmentada va desaparèixer durant al guerra de 1936. Fins aquí se'l
considerava un historiador i l'obra, una obra amb interès històric.
Ø
D'esta edició es van fer dues reedicions:
·
Edició de Joan Abril i
Guanyabens, en fascicles
per a "La Veu de la Comarca", que va ser editada entre 1906-1908.
·
Edició de 1975, a la impremta de Lluís Mestre,
amb pròleg de Jesús Massip.
Ø
Esta edició va produir interessants ressenyes crítiques,
com les de Sardà (1877) o de Miquel (1878) i estudis històrics, com els de
Negre(1877) o d'O'Callaghan(1877).
9-
Manuel Beguer (1928): dóna a conèixer material
arxivístic relacionat amb Despuig i en fa pla primera biografia.
10-Enric
Bayerri (anys trenta, però publicat a la Historia de Tortosa el 1960)
prossegueix la tasca de Manuel Beguer i valora críticament els Col·loquis
com un llibre històric, però ditiràmbic i no científic; en lloa el quadre
que presenta de la societat tortosina (torna la idea memorialista?) del segle
XVI, però el considera d'esquena a l'Humanisme literari, sense contacte ni
influència del Renaixement..
11-Jordi
Rubió i Balaguer(1953): el col·loca dins de la historiografia local, però per
primera vegada en valora els aspectes literaris, parla de l'erasmisme de
Despuig i en suggereix Alfons de Valdés com a possible via d'introducció.
12-Antoni
Rossell (1966). tesina de llicenciatura, inèdita, en que fa un resum del cada
col·loqui i es deté en l'erasmisme de Despuig, però considera Despuig
medievalitzant.
13-Martí
de Riquer (1968) li dedica poc espai a la Història de la literatura catalana,
però segueix de prop els criteris de Rubió i Balaguer.
14-Eulàlia
Duran (1981) va fer una edició crítica i un estudi. Edita el manuscrit B20 de
l'arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, més fidel a l'original que el
que va l'editat per Fidel Fita, hi posa un aparell de notes i situa les
reflexions de Despuig dins del seu context.
Ø
És el primer intent d'establir les diferents
temàtiques del diàleg i estudiar-les tenint presents els altres escriptors
catalans de l'època i els clàssics del Renaixement
Ø
Opina que Despuig està "immergit i impregnat
pels corrents humanístics i en general renaixentistes", és a dir, que
contradiu Rossell i Bayerri. És evident que Despuig no era un humanista, ja que
no va tenir formació universitària i ni tan sols l'esmenten els seus
personatges quan discuteixen sobre la formació dels cavallers. Ara bé, és
clar que és un intel·lectual ben arrelat al Renaixement, perquè analitza tots
els temes des de l'òptica racionalista renaixentista, i perquè té uns
coneixements clàssics importants, que no són evidents de vegades perquè no
estan explicitats als Col·loquis i
a causa de les deturpacions dels copistes.
15-Joan Tres (1996) va fer una altra edició crítica i un estudi. Pren com a base l'edició d'Eulàlia Duran, i ha revisat el manuscrit B20. Només excepcionalment va recórrer al l'edició de Fidel Fita. Regularitza l'ortografia segons l'ús actual, però respectant el lèxic. Conté bastants errades, lectures errònies i interpretacions equivocades.