La recepció del text

A part dels destinataris (el comte d'Aitona i els que la degueren llegir, els escriptors de les poesies inicials, Jaume Vidal i Pere Cerdà), la recepció del text segueix més o menys est ordre:

1-     Jeroni Pujades, als primers anys del segle XVII. L'esmenta a la tercera part del Flosculi instrumentorum, recull documental per a la redacció de la seua Crònica universal del Principat de Catalunya.

2-     Francesc Martorell i de Luna, historiador tortosí.

Ø      A la Historia de la antigua Hibera (1625-1626), escrit en castellà, parla de los "Diálogos" de Despuig com a font d'història local.

Ø      A la Historia de la Santa Cinta (1626), al seu capítol XVII descriu el miracle de la conversió de dos moros captius de Cabildo de Tortosa, però és una traducció pràcticament literal de la que fa Fàbio als Col·loquis al col·loqui primer (pàgines 75-77 de l'edició de Joan Tres).

3-     Antoni Gil de Federich, historiador tortosí, que a les Reflecciones sobre los Dialogos de Despuig (1765-1786) els tracta com a font d'història local, però en marca les distàncies com a historiador, perquè considera que tracta superficialment la història, ja que en moltes matèries només apunta les espècies i deixa al qui les llegeix amb moltes dificultats, és a dir, opina que l'obra de Despuig és superficial o, potser, que és més literària que històrica.

4-     Gregori Mayans en va posseir un manuscrit (avui desaparegut).

5-     El pare Jaime L. Villanueva l'esmenta al seu Viage literario a las iglesias de España (1806).

6-     Fèlix Torres Amat, a Memorias para ayudar a formar un diccionario crítico de les escritos catalanes (1836) els rebateja com a Diálogos históricos, cosa que demostra que no va tenir a l'abast cap dels manuscrits que circulaven i que la seua font és Francesc Martorell -que escriu en castellà, els anomena "Diálogos" i diu que són una font històrica-.

7-     Andreu Balaguer (1873) i Benvingut Oliver (1876) en van extreure informació històrica.

8-     Fidel Fita, en col·laboració amb Francesc Mestre, va fer la primera edició el 1877. El manuscrit base de l'edició esmentada va desaparèixer durant al guerra de 1936. Fins aquí se'l considerava un historiador i l'obra, una obra amb interès històric.

Ø      D'esta edició es van fer dues reedicions:

·        Edició de Joan Abril i Guanyabens, en fascicles per a "La Veu de la Comarca", que va ser editada entre 1906-1908.

·        Edició de 1975, a la impremta de Lluís Mestre, amb pròleg de Jesús Massip.

Ø      Esta edició va produir interessants ressenyes crítiques, com les de Sardà (1877) o de Miquel (1878) i estudis històrics, com els de Negre(1877) o d'O'Callaghan(1877).

9-     Manuel Beguer (1928): dóna a conèixer material arxivístic relacionat amb Despuig i en fa pla primera biografia.

10-Enric Bayerri (anys trenta, però publicat a la Historia de Tortosa el 1960) prossegueix la tasca de Manuel Beguer i valora críticament els Col·loquis com un llibre històric, però ditiràmbic i no científic; en lloa el quadre que presenta de la societat tortosina (torna la idea memorialista?) del segle XVI, però el considera d'esquena a l'Humanisme literari, sense contacte ni influència del Renaixement..

11-Jordi Rubió i Balaguer(1953): el col·loca dins de la historiografia local, però per primera vegada en valora els aspectes literaris, parla de l'erasmisme de Despuig i en suggereix Alfons de Valdés com a possible via d'introducció.

12-Antoni Rossell (1966). tesina de llicenciatura, inèdita, en que fa un resum del cada col·loqui i es deté en l'erasmisme de Despuig, però considera Despuig medievalitzant.

13-Martí de Riquer (1968) li dedica poc espai a la Història de la literatura catalana, però segueix de prop els criteris de Rubió i Balaguer.

14-Eulàlia Duran (1981) va fer una edició crítica i un estudi. Edita el manuscrit B20 de l'arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, més fidel a l'original que el que va l'editat per Fidel Fita, hi posa un aparell de notes i situa les reflexions de Despuig dins del seu context.

Ø      És el primer intent d'establir les diferents temàtiques del diàleg i estudiar-les tenint presents els altres escriptors catalans de l'època i els clàssics del Renaixement.

Ø      Opina que Despuig està "immergit i impregnat pels corrents humanístics i en general renaixentistes", és a dir, que contradiu Rossell i Bayerri. És evident que Despuig no era un humanista, ja que no va tenir formació universitària i ni tan sols l'esmenten els seus personatges quan discuteixen sobre la formació dels cavallers. Ara bé, és clar que és un intel·lectual ben arrelat al Renaixement, perquè analitza tots els temes des de l'òptica racionalista renaixentista, i perquè té uns coneixements clàssics importants, que no són evidents de vegades perquè no estan explicitats als Col·loquis  i a causa de les deturpacions dels copistes.

15-Joan Tres (1996) va fer una altra edició crítica i un estudi. Pren com a base l'edició d'Eulàlia Duran, i ha revisat el manuscrit B20. Només excepcionalment va recórrer al l'edició de Fidel Fita. Regularitza l'ortografia segons l'ús actual, però respectant el lèxic. Conté bastants errades, lectures errònies i interpretacions equivocades.