Despuig, historiador i arxiver

Jesús Massip [1]contesta l’article de Josep Solervicens perquè opina que Despuig era un historiador i arxiver. Diu que el mateix Despuig tenia per historiador Lucio Marineo, tot i que no en tenia bona opinió perquè “tracta la història amb mentira i malícia”.

El fet que defensi la condició d’historiador no vol dir que negui la seua qualitat d’escriptor, però opina que és massa simplificador que un bon escriptor com Despuig no pugui ser alhora un bon historiador, amb totes les seues limitacions.

Segons Massip, dir que Despuig era poc objectiu per a fer història és una interpretació errònia, perquè afirma que fer història és sempre una visió subjectiva i que la història és sempre una interpretació de l’escriptor o de qui paga per escriure-la. Diu que negar-li la condició d’historiador i afirmar simultàniament que és un defensor de la història i del paper de Catalunya és un contrasentit, perquè creu que és una tasca d’historiador enfrontar-se amb Lucio Marineo, Juan Sedeño i la resta d’historiadors que estaven teixint una història del “Imperio” per donar suport al poder polític d’Espanya. Així, doncs, Massip afirma que Despuig només fa que reivindicar els reis catalans negligits i difamats per una història elaborada per historiadors oficials espanyols.

Un altre argument que empra per afirmar que Despuig és historiador és el fet, com diu Eulàlia Duran, “és el primer historiador català que addueix com a testimoniatge el resultat de les excavacions”, encara que potser no sigui un humanista com Antoni Agustí, que tracta de dret, és filòleg, fa poesia en castellà i llatí, escriu uns diàlegs i corregeix els Annales de Zurita, o com Ponç d’Icart, que destaca per l’exercici de la professió d’advocat  i la dedicació a l’epigrafia i  la numismàtica.

Respecte a la qüestió d’arxiver, es refereix al jurament de conservador de privilegis. Afirma que tenia 35 anys quan Begué el localitza com a arxiver i fins i tot li assigna la  probable paternitat o almenys l’autoritat moral de ser l’inspirador de l’armari de l’arxiu de la ciutat, una magnífica obra encara conservada, que està datat el 1574.