Motius de la guerra civil [AI 27b]
LÚCIO: [...] Lo rei don Joan [...] fonc fill del rei don Ferrando Primer, que succeí en los regnes d'Aragó per la mort del rei don Martí, lo qual don Joan fonc a la veritat un gentil príncep, clementíssim, savi, piadós i molt esforçat; tingué dos mullers, la primera fonc dona Blanca, filla i hereva de don Carlos [i d'aquesta hagué un fill, Carlos], qui fonc nomenat príncep de Viana, u del més gentils i excel·lents prínceps [...]. La segona muller fonc dona Joana, filla de don Frederic Enríquez, almirant de Castilla, i d'aquesta hagué el príncep don Ferrando d'Aragó, a qui diem lo rei de Sicília, i aprés fonc rei d'Aragó, a qui diem lo rei Catòlic, lo més senyalat rei i més ben fortunat que hi ha hagut en la Corona d'Aragó.
Estant lo rei don Joan absent de Navarra per la jornada de Nàpols [...] acomanà lo regiment d'aquell regne de Navarra a la reina dona Joana, segona muller sua. Lo príncep don Carlos, tenint-se per agraviat [...] envià a suplicar al rei don Joan, son pare, que no el volgués així afrontar en llevar-li lo govern del regne de Navarra que a ell, com a hereu de la reina dona Blanca de Navarra, sa mare, pertanyia [...].
DON PEDRO: Par-me que tenia raó o príncep.
LÚCIO: La major del món. Lo rei, d'açò no en fa res, mas d'allí en avant, en quant s'oferia mostrava disfavor molt gran al príncep, son fill, la qual cosa, no podent tollerar-la, lo real ànimo del virtuós prìncep determinà's [...] de llençar a la madrastra del govern d'aquell regne; [...] lo rei don Joan [...] ab gran celeritat saltà en Navarra [...] i pres lo príncep, lo qual fonc aportat la castell de Mont-roig, en Aragó, iaprés al de morella, en regne de València, d'on per intervenció de molts prelats i altres grans senyors fonc tret i tornat en gràcia del rei, restant fetes entre pare i fill, sobre lo govern de Navarra, certes capitulacions. I perquè lo príncep pretengué ue no li formen guardades i també per tornar la reina al regiment del mateix regne, deslliberà de tornar a la primera rancilla, en la qual li succeí no millor que en la primera, salvo que, puix no restà pres, se n'anà a Nàpols, aon regnava lo rei, son oncle, don Alonso, que com he dit era rei d'Aragó, del qual era coralment amat i en molt tingut. I perquè dins pocs dies aprés morí lo dit rei don Alonso, lo príncep delliberà passar-se'n a Sicília. I lo rei don Joan, son pare, per la mort de don Alonso succeí en tots los regnes de la Corona d'Aragó, salvo que en lo de Nàpols restà rei son Fernando . I perquè todavia durava, en lo rei don Joan, la còlera contra lo príncep tingué per bé d'estar-se allà, en Sicília [...].
DON PEDRO: [...] de veritat, no puc compendre com això pogué ser, perquè vós nos dieu per una part que lo rei don Joan fonc un príncep savi, clementíssim i molt piadós, i per altra part nos teniu mostrat tants i tals compliments i perfeccions del príncep don Carlos [...].
[...]
DON PEDRO: [...] : D'aon venia i com se sustentava la còlera en lo rei?
[...]
DON PEDRO: Dels consells i renyina de capçal de la regina dona Joana, que, a la fe, era una madrastra?
LÚCIO: Vós donau en mig del fitó, que és això i no altre.
FÀBIO: Què la movia, a la reina, afer tan mala obra?
LÚCIO: [...] era madrastra; [...] tenia un fill, ella, de son marit; que fonc lo príncep don Ferrando, i desijava sobremanera que regnàs aprés de son marit, i açò no podria ser vivint lo don Carlos perquè era primogènit;[...]
[...]
LÚCIO: Lo Principat de Catalunya [...] desliberà posar-se en ben avenir-los, i per ad açò féu una solemne ambaixada al rei, suplicant-lo, en efecte, que fos servit de perdonar al príncep [...]. Lo rei,[...] consentí volenter [...]. Lo príncep, encara que tostemps tenia per sospitosa la reina, sa madrastra, però per assegurar-lo tant los ambaixadors catalans per part de tot lo Principat, fonc content de venir, com de fet vingué, ab aquelles set galeres a Barcelona.
[...]
DON PEDRO: [...] també us dic que los catalans se posaren en molt gran laberinto [...].
LÚCIO: I per no mirar-hi prou los vingué aprés de sobre tanta calamitat i desventura, que restà perduda casi la mitat de Catalunya, perquè, puix ja foren en lo fang, delliberaren, a la fe, de calcigar-lo ab molt gran valor i esforç.
[...]
LÚCIO: Finalment, com he dit, lo príncep arribà ací en Catalunya i besà es mans al rei, son pare, humilià's ab gran cortesia a la reina, sa madrastra. Feren-se per esta venguda grandíssimes festes i alegries, i mudaren-se en aquell hora totes les cases en tal forma que pareixia que no hi havia d'haver del passat ja més memòria. La reina, emperò, que per a fer reinar son fill rabiava, no tenint-se gens per contenta del que veia, si bé que ho dissimulava fort, tingué forma de donar a entendre al rei que o príncep tenia concert fet per a matar-lo.
[...]
LÚCIO: Lo rei ho cregué i promptament manà pendre lo príncep, que leshores era en Lleida, aon lo rei tenia corts als catalans, i féu-lo portar pres a l'Alfaiaria, en Saragossa, i allí fonc detingut molt estret.
[...]
LÚCIO: [...] lo rei [...] prengué sospita que los ambaixadors venien ab proosit de pendre'l,per lo qual se partí de Lleida de nit i a peu, ja que es volia posar a sopar, dexant les taules parades; i així anà fins a Fraga i aprés d'allí a Saragossa.
[...]
LÚCIO: Lo Principat de Catalunya [...] desliberà remediar-ho per via d'obres, i així ajustà de prest un poderós exèrcit i [...] que encontinent marxàs a la volta d'aon era pres lo príncep per a deslliurar-lo a força d'armes. [...] los catalans volgueren que lo príncep tingués en Catalunya lo govern i mando pléníssim, en ta forma que al rei sols quedàs lo nom de senyor; los fets i la fidelitat se donà's tota al príncep, per a la seguretat de la qual cosa fonc feta una solemne capitulació entre lo rei i lo Principat. [...]
DON PEDRO: [...] Doncs, senyor, com aprés se tornà a desbaratar lo rellotge?
LÚCIO: [...] la reina [...] determinà's, o per una via o per altra, de fer matar el príncep don Carlos i, així, de fet, li féu donar metzines, de les quals, dins tres dies, morí.
[...]
LÚCIO: [...] Lo que es troba en escriptura i procés és que l'ànima del príncep, pocs dies aprés que fonc fora del cos, anà moltes nits per Barcelona cridant a veu plena i publicant que la reina, la madrastra, l'havia fet morir ab metzines, i d'açò feia grans queixes, com que demanava venjança.
[...]
[LÚCIO]: [...] tota Catalunya ho cregué i tingué per cosa molt certa, i així se determinà posar en armes contra lo rei i la reina [...].
[...]
LÚCIO: Los motius [...] que los mogué per a obrir la guerra són aquestos. [...] Primerament, perquè lo rei los havia trencat la fe i la paraula que donat los havia [...]. Segonament, perquè contra les Constitucions [...] lo féu traure fora del Principat [...]. La tercera, perquè rompé als catalans les capitulacions promeses i jurades sobres estes diferències, senyaladament que havent promès i jurat lo rei en aquelles capitulacions, entre altres coses, que no entraria en Catalunya sinó que per lo Principat fos demanat.[...] La quarta e última i més principal que totes, que dubtà de llevar la vida al príncep, llur senyor.
[...]
LÚCIO: [...] I dic més, que ponderant bé la prudència, experiència i maturitat de la nació catalana, de què solen tostemps usar en totes ses coses, i, tras açò, la innata fidelitat hi ha cerca de sos reis i senyors per tan per tan memorables actes provada i sabuda i per los mateixos reis tan obertament confessada en tot temps, ha de forçar-se qualsevol persona de bon juí a creure que es degué sobrar la raó per a rompre ab lo rei, i en açò no hi deu haver més què replicar, ni postil·lar, ni contradir.
[...]
LÚCIO: [...] I per ço s'hagué de fer determinació d'obrir la guerra contra ell per la reina, la qual durà deu anys, ab grandíssimes mortaldats d'hòmens i derrocs de castells i ruïnes de viles, i finalment arribà esta furiosa guerra a créixer tant que deixà despoblada casi la mitat de Catalunya.
[...]
LÚCIO: [...] que al rei don Joan, encara que los catalans li feren veure la cara del llop i aprés provar la fortalesa i l'agudesa de les dents a la fi, ja el cobraren per son rei i senyor, i visqué entre ells molt amat i morí molt plorat.
FÀBIO: No està mal aqueix exemple per a refrenar la llengua maliciosa dels castellans i matraca que, sobre açò de la guerra del rei don Joan, nos donen.
[...]
LÚCIO: [...] i volent los del rei que digués que la infidelitat e inconsiderada fúria del Principat ho havia causat, e los del Principat que no, sinó la falta de fe e trencament de la paraula del rei, respongués lo justificat rei don Joan "No se diga eso ni eso otro, mas dígase que se movió por pecados de todos".
DON PEDRO: Oh, bona conclusió, per cert, digna de ser eixida de boca real.
[Col·loqui quint, JT 165-185]