Vida familiar i relacions patrimonials a l'edat moderna

Formes de reproducció social: Casa, parentela i comunitat

Des de la fi de l'època medieval reapareix a Europa la noció extensa de família, representada per la Casa. L'individu és conscient que pertany a un grup de parents, de sang i espirituals, units per interessos comuns que ultrapassen els hàbits d'allò que és públic i privat, el patrimoni, que dóna coherència a totes les relacions que es generen entre individus de la casa al llarg de la seua vida.

Durant molt de temps no existia a Europa una forma determinada de família. La necessitat de conservar la família com a estructura de protecció era tan elevada que no es podia abandonar a l'atzar de la reproducció biològica. El canvi del clan al llinatge implicarà la presa d'un cognom en relació a propietats, al castell i cada vegada més el patrimoni serà la garantia  de supervivència. Per això es tendeix a l'unigenitura, que esdevindrà el cap de la Casa en cada ocasió. La família era una estructura social oberta a la comunitat.

L'arquitectura de l'habitatge té molt a veure amb el tipus de relacions familiars. Es menjava i descansava a les mateixes estances i la comunicació entre amos i servents era contínua. Com que s'enviaven els fills a una altra família a aprendre l'ofici, en una família hi residien persones alienes a l'aprenentatge, i este costum creava circuits d'intercanvi, prestacions recíproques i obligava la família a obrir-se a la comunitat. Tot i això, hi havia diversitat de formes familiars, des de la família nuclear fins a la família complexa i troncal; estes estructures estaven fortament influïdes pel sistema d'herència: el repartiment múltiple generava famílies nuclears, mentre el sistema d'indivisió de patrimoni generava famílies troncals.

Estratègies de reproducció social

El matrimoni: no era una associació íntima entre individus, sinó l'entrada al món d'una determinada parentela amb la qual s'enllaçava. La societat condemnava els matrimonis desiguals, l'homogàmia era la regla social, i considerava reprovable l'amor romàntic i el desig com a causes irracionals per al matrimoni.

Era una decisió col·lectiva de la parentela, o de part -els pares normalment-. Entre els nobles, la propietat i el poder constituïen els temes més importants en les negociacions matrimonials, mentre que per als camperols també era necessari per a mantenir la seua possessió el matrimoni era una estratègia de conservació.

La concertació era la primera fase del procés matrimonial: l'Estat i l'Església van haver de batallar contra el costums arrelats de la "clandestinitat" i el "rapte". De vegades el rapte era pactat prèviament amb l'objectiu d'evitar enemistats o facilitar reconciliacions familiars.

A més d'això, bona part de la població podia viure sense haver satisfet els ritus exigits per l'Església; les queixes sobre les excessives llibertats dels nuvis eren contínues al principi de l'Edat Moderna, i ja Lluís Vives es planyia que les mares animessin les filles a sortir i relacionar-se amb homes. S'havien originat confusions arran del convenciment -recollit també pel Concili de Trento- que el matrimoni era vàlid amb el sol consentiment dels contraents, i això havia portat a la confusió entre promesa i matrimoni pròpiament dit. Trento, però, els diferenciarà tots dos: recollirà la importància de la publicitat matrimonial, amb la presència del capellà i els testimonis i, en este sentit, obre les portes a la intervenció dels pares.

La segona fase del procés matrimonial era l'acte de segellar les famílies els seus interessos amb un contracte davant notari -verba de futuro- i el sagrament davant l'església -verba de presenti-. El fet que l'Església subratllés el lliure consentiment és la causa que es desenvolupés extraordinàriament el ritu matrimonial a partir del segle XV. L'amor encara no es plantejava com a finalitat, perquè es considerava que l'afecte sortiria en el curs de la vida conjugal. La importància de l'amor s'intensificarà en avançar l'Edat Moderna, deguda al fet de l'èmfasi que l'Església posava en la santedat del matrimoni.

La transmissió del patrimoni: el patrimoni dóna sentit a la Casa. Tots els seus membres estan lligats entre ells per relació patrimonial. Les nombroses crisis de fa a l'Europa moderna van determinar que s'imposés la família troncal en la forma menys igualitària, la d'un sol hereu, mentre la resta havien d'optar pel celibat o pel l'emigració. Els que es quedaven vivien sota la dependència de l'hereu, a les seues ordres. Amb tot, hi havia llocs on la tradició no era esta, i els desajustaments entre la pràctica real i la norma són nombrosos.

Els fadristerns (o exclosos) servien la noblesa com un recurs per perpetuar el nom en àmbits de poder, i les dones, casant-se en sentit igual o ascendent. D'aquí ve la importància del dot al segle XVI. Per poder mantenir els dots elevats calia reduir els matrimonis i augmentar el celibat.

Consolidació de l'estat modern, patriarcat i grup domèstic

El pare era el senyor del seu regne domèstic i els fill estaven obligats a retre-li respecte. Al mateix temps, la funció del pater familias s'anava deslligant de les obligacions envers els parents i aliats i creixia l'interès per la vida domèstica tancada; això es veu per l'augment per la preocupació dedicada als nens a partir del Renaixement, el desenvolupament de la literatura infantil i la preocupació per l'educació dels joves.

Els nens sortien aviat del control dels pares, a causà del costum d'enviar-los a aprendre un ofici en una altra casa o a servir un noble per a poder-se promocionar. Els pares s'ocupaven dels fills en la mesura que estos poguessin oferir a la consolidació de la família. Però l'auge del món domèstic i la intimitat quedava referendat, entre altres elements, per la ideologia de la Reforma, que insistia en el deure individual, per l'alletament cada vegada més personalitzat per la mare i la privatització de l'espai domèstic. Les cases, des del Renaixement, comencen a separar taller de treball i residència. Però tots estos canvis vers l'individualisme domèstic significaven l'enfortiment del paper del pare de família, garant de la felicitat del nucli familiar, gestor de l'economia i dipositari dels béns de la dona.

El model patriarcal es basava en una ideologia de clara orientació monàrquica, que manava que els pares fossin obeïts per tots els membres de la família.

Relacions de poder a l'interior: conflictes i solidaritat familiars

El poder patriarcal i el poder de l'hereu eren els dos principals eixos de poder dins de la família. L'hereu -en àmbits on prevalia la no-divisió de la riquesa- se solia veure enfrontat contra els germans menors per impagament de dots i de legítimes o per no-satisfació d'aliments ni allotjaments. En canvi, els enfrontaments amb els pares eren minoritaris, però sí que se solien enfrontar a ses mares, les vídues usufructuàries, que al seu temps s'havien d'enfrontar sovint als germans del marit, que impedien l'accés dels fills al govern de la Casa. L'hereu d'una família troncal era l'encarregat de fer complir els desitjos dels altres en el seu testament.

El litigis entre germans no posaven en entredit el sistema, ans al contrari, la demanda era un reconeixement del sistema i només era un enfrontament per l'incompliment de la responsabilitat.

La necessitat de consentiment del matrimoni per part dels contraents va portar molts problemes a la reproducció ordenada del poder patriarcal i familiar, perquè va facilitar l'incompliment de la paraula, i va afectar especialment sobretot les dones. També va ser important la violació del pacte familiar pel qual l'home havia de garantir seguretat i protecció a tos els membres de la família, i no poques dones van recórrer als tribunals demandant els seus marits per incompliment.

 

Maria Adela Fargas Peñarroba. "Vida familiar i relacions patrimonials a l'edat moderna", dins M. Àngels Pérez  Samper (ed) La vida quotidiana a través dels segles. Barcelona: Ed. Pòrtic "Els Juliols " 2002, pàg.207-22].