Des de la fi de l'època
medieval reapareix a Europa la noció extensa de
família, representada per la
Casa. L'individu és conscient que pertany a un grup de parents, de sang i
espirituals, units per interessos comuns que ultrapassen els hàbits d'allò
que és públic i privat, el patrimoni, que dóna coherència a totes les
relacions que es generen entre individus de la casa al llarg de la seua vida.
Durant molt de temps no existia
a Europa una forma determinada de família. La necessitat de conservar la família
com a estructura de protecció era tan elevada que no es podia abandonar a
l'atzar de la reproducció biològica. El canvi del clan al llinatge implicarà
la presa d'un cognom en relació a propietats, al castell i cada vegada més
el patrimoni serà la garantia de
supervivència. Per això es tendeix a l'unigenitura, que esdevindrà el cap
de la Casa en cada ocasió. La família era una estructura social oberta a la
comunitat.
L'arquitectura de
l'habitatge té molt a veure amb el tipus de relacions familiars. Es menjava i
descansava a les mateixes estances i la comunicació entre amos i servents era
contínua. Com que s'enviaven els fills a una altra família a aprendre
l'ofici, en una família hi residien persones alienes a l'aprenentatge, i
este costum creava circuits d'intercanvi, prestacions recíproques i obligava
la família a obrir-se a la comunitat. Tot i això, hi havia diversitat de formes
familiars, des de la família nuclear fins a la família complexa
i troncal; estes estructures estaven fortament influïdes pel sistema d'herència:
el repartiment múltiple generava famílies nuclears, mentre el sistema
d'indivisió de patrimoni generava famílies troncals.
El matrimoni: no era una
associació íntima entre individus, sinó l'entrada al món d'una
determinada parentela amb la qual s'enllaçava. La societat condemnava els
matrimonis desiguals, l'homogàmia era la regla social, i considerava
reprovable l'amor romàntic i el desig com
a causes irracionals per al matrimoni.
Era una decisió col·lectiva de
la parentela, o de part -els pares normalment-. Entre els nobles, la propietat
i el poder constituïen els temes més importants en les negociacions
matrimonials, mentre que per als camperols també era necessari per a mantenir
la seua possessió el matrimoni era una estratègia de conservació.
La concertació era la
primera fase del procés matrimonial: l'Estat i l'Església van haver de
batallar contra el costums arrelats de la "clandestinitat" i el "rapte".
De vegades el rapte era pactat prèviament amb l'objectiu d'evitar
enemistats o facilitar reconciliacions familiars.
A més d'això, bona part de
la població podia viure sense haver satisfet els ritus exigits per l'Església;
les queixes sobre les excessives llibertats dels nuvis eren contínues al
principi de l'Edat Moderna, i ja Lluís Vives es planyia que les mares
animessin les filles a sortir i relacionar-se amb homes. S'havien originat
confusions arran del convenciment -recollit també pel Concili de
Trento- que
el matrimoni era vàlid amb el sol consentiment dels contraents, i això havia
portat a la confusió entre promesa i matrimoni pròpiament dit. Trento, però,
els diferenciarà tots dos: recollirà la importància de la publicitat
matrimonial, amb la presència del capellà i els testimonis i, en este sentit,
obre les portes a la intervenció dels pares.
La segona fase del procés
matrimonial era l'acte de segellar les famílies els seus interessos amb un
contracte davant notari -verba de futuro- i el sagrament davant
l'església -verba de presenti-. El fet que l'Església subratllés
el lliure consentiment és la causa que es desenvolupés extraordinàriament el
ritu matrimonial a partir del segle XV. L'amor encara no es plantejava com a
finalitat, perquè es considerava que l'afecte sortiria en el curs de la vida
conjugal. La importància de l'amor s'intensificarà en avançar l'Edat Moderna, deguda al fet de l'èmfasi que l'Església posava en la santedat
del matrimoni.
La transmissió del patrimoni:
el patrimoni dóna sentit a la Casa. Tots els seus membres estan lligats entre
ells per relació patrimonial. Les nombroses crisis de fa a l'Europa
moderna van determinar que s'imposés la família troncal en la forma menys
igualitària, la d'un sol hereu, mentre la resta havien d'optar pel celibat
o pel l'emigració. Els que es quedaven vivien sota la dependència de
l'hereu, a les seues ordres. Amb tot, hi havia llocs on la tradició no era
esta, i els desajustaments entre la pràctica real i la norma són nombrosos.
Els fadristerns (o
exclosos) servien la noblesa com un recurs per perpetuar el nom en àmbits de
poder, i les dones, casant-se en sentit igual o ascendent. D'aquí ve la
importància del dot al segle XVI. Per poder mantenir els dots elevats calia
reduir els matrimonis i augmentar el celibat.
El pare era el senyor del seu
regne domèstic i els fill estaven obligats a retre-li respecte. Al mateix
temps, la funció del pater familias s'anava deslligant de les
obligacions envers els parents i aliats i creixia l'interès per la vida domèstica
tancada; això es veu per l'augment per la preocupació dedicada als nens a
partir del Renaixement, el desenvolupament de la literatura infantil i la
preocupació per l'educació dels joves.
Els nens sortien aviat del
control dels pares, a causà del costum d'enviar-los a aprendre un ofici en
una altra casa o a servir un noble per a poder-se promocionar. Els pares
s'ocupaven dels fills en la mesura que estos poguessin oferir a la consolidació
de la família. Però l'auge del món domèstic i la intimitat quedava
referendat, entre altres elements, per la ideologia de la Reforma, que insistia
en el deure individual, per l'alletament cada vegada més personalitzat per la
mare i la privatització de l'espai domèstic. Les cases, des del Renaixement,
comencen a separar taller de treball i residència. Però tots estos canvis vers
l'individualisme domèstic significaven l'enfortiment del paper del pare de
família, garant de la felicitat del nucli familiar, gestor de l'economia i
dipositari dels béns de la dona.
El model patriarcal es
basava en una ideologia de clara orientació monàrquica, que manava que els
pares fossin obeïts per tots els membres de la família.
El poder patriarcal i el poder
de l'hereu eren els dos principals eixos de poder dins de la família.
L'hereu -en àmbits on prevalia la no-divisió de la riquesa- se solia veure
enfrontat contra els germans menors per impagament de dots i de legítimes o per
no-satisfació d'aliments ni allotjaments. En canvi, els enfrontaments amb els
pares eren minoritaris, però sí que se solien enfrontar a ses mares, les vídues
usufructuàries, que al seu temps s'havien d'enfrontar sovint als germans
del marit, que impedien l'accés dels fills al govern de la Casa. L'hereu
d'una família troncal era l'encarregat de fer complir els desitjos dels altres en el seu testament.
El litigis entre germans no
posaven en entredit el sistema, ans al contrari, la demanda era un reconeixement
del sistema i només era un enfrontament per l'incompliment de la
responsabilitat.
La necessitat de consentiment
del matrimoni per part dels contraents va portar molts problemes a la reproducció
ordenada del poder patriarcal i familiar, perquè va facilitar l'incompliment
de la paraula, i va afectar especialment sobretot les dones. També va ser
important la violació del pacte familiar pel qual l'home havia de
garantir seguretat i protecció a tos els membres de la família, i no poques
dones van recórrer als tribunals demandant els seus marits per incompliment.
Maria Adela
Fargas Peñarroba. "Vida familiar i relacions patrimonials a l'edat
moderna", dins M. Àngels Pérez
Samper (ed) La vida quotidiana a través dels segles. Barcelona:
Ed. Pòrtic "Els Juliols " 2002, pàg.207-22].