Peñafiel,
Castella 1421 - Barcelona 1461
Primogènit
de Catalunya-Aragó i de Navarra. Duc de Gandia. Fill de l'infant Joan (futur
Joan II), duc de Peñafiel i de Montblanc, i de Blanca, filla del rei de
Navarra, Carles III el Noble, que el féu jurar per primogènit de Navarra
(1422). Mort el rei, fou proclamat príncep de Viana (i, per això, és
anomenat, també, Carles de Viana), títol que portaven els hereus de
Navarra (1423). Passà una gran part de la infantesa i de l'adolescència a
Olite, on rebé una educació excel·lent. El 1439 es casà amb Agnès de Clèves,
que morí el 1448 sense haver-li donat fills. El 1440 fou governador general de
Navarra. El 1441 morí la seva mare, la reina Blanca, cosa que el convertí en
rei de Navarra i duc de Nemours, però una clàusula del testament matern li
pregava de no usar aquests títols mentre visqués el seu pare. Exercí de fet,
durant uns quants anys, el govern de Navarra, però el 1450 el seu pare,
foragitat de Castella, s'instal·là a Olite i féu ús de la seva autoritat,
sostingut pel partit agramontès, disgustat pel favor que Carles dispensava als
seus rivals del partit beaumontès. Així començà la rivalitat entre pare i
fill. Incitat pels beaumontesos i aliat amb els enemics castellans del seu pare
(Álvaro de Luna, el rei Joan II, etc), Carles es declarà en franca rebel·lia.
S'inicià aleshores una llarga guerra civil, interrompuda només per curtes
treves de reconciliació. El 1455 el rei Joan desheretà el seu fill, que es
traslladà a Nàpols cercant la protecció del seu oncle el rei Alfons IV, però
la pròxima mort d'aquest (1458), que convertia Joan en rei de la corona
catalanoaragonesa, féu de Carles un hoste incòmode per al nou rei Ferran I de
Nàpols. Hagué d'abandonar aquest regne i traslladar-se a Sicília, on fou
acollit amb entusiasme. Els sicilians veien en ell el fill de llur reina, ja que
Blanca, abans de casar-se amb Joan, havia estat muller de Martí el Jove, rei de
Sicília. Carles es titulà primogènit i governador general de la corona
catalanoaragonesa i establí a Palerm una cort fastuosa. Amb més decisió,
hauria pogut esdevenir rei de l'illa, però Joan II, molt hàbilment, reconquerí
la simpatia dels sicilians amb grans compensacions financeres i polítiques i
amb la promesa de reconciliació amb el seu fill i de perdó general de tots els
seus partidaris. Carles passà a Mallorca i tot seguit a Barcelona, on tingué
lloc una reconciliació aparatosa amb el seu pare (1460). Aquest, però, influït
per la seva segona esposa, Joana Enríquez, li prohibí d'usar els títols de primogènit
i de governador. La reconciliació, i especialment els projectes de
casar el príncep amb Isabel de Castella, que el rei Enric IV i els enemics
castellans de Joan II oferien amb insistència, esverà els Enríquez, familiars
de la madrastra, que projectaven de casar Isabel amb el príncep Ferran. Mentre
Joan II negociava el casament de Carles amb una infanta de Portugal, els Enríquez
falsificaren una carta de Carles altament comprometedora per a aquest. Joan II,
convençut de la deslleialtat del seu fill, el féu detenir a Lleida just al
moment en què començaven les corts catalanes (2 de desembre de 1460). El rei
no accedí als precs insistents de les corts perquè alliberés el príncep. La
detenció, considerada anticonstitucional, produí un formidable moviment de
protesta a Catalunya. Un exèrcit aixecat pels organismes dirigents del
Principat es dirigí a Lleida, d'on fugí Joan II, que portà el seu fill a
Fraga i després a Alcanyís i Morella, però finalment hagué d'accedir a
alliberar Carles, que fou rebut a Barcelona amb un entusiasme delirant. Per la
concòrdia de Vilafranca (21 de juny de 1461), Joan II reconegué Carles com a
primogènit, i aquest s'instal·là a Barcelona convertit en símbol de
l'oposició catalana a l'autoritarisme de Joan II. Però només tres mesos després
(23 de setembre de 1461) morí, tísic, el príncep, que d'una manera tan
singular havia unit el seu nom al de Catalunya. Aviat s'escampà la veu que les
seves despulles feien miracles, i un fort corrent sentimental, explotat pel
bisbe de Vic i altres enemics de Joan II, s'estengué pel Principat considerant
Carles com un sant. També corregué entre el poble la veu que havia estat
emmetzinat per agents de la seva madrastra. La mort de Carles de Viana, sense
deixar fills legítims, contribuí molt a enverinar les relacions entre Joan II
i els catalans i al desencadenament de la guerra civil que esclatà mig any més
tard. Carles fou un príncep malaltís, vacil·lant i feble de caràcter; tan
amic de la intriga com el seu pare, però amb menys encert, i no mancat tampoc
d'inclinacions autoritàries. La historiografia romàntica desorbità la seva
figura fent-ne un màrtir de la tirania del seu pare i de l'odi de Joana Enríquez.
·
Tingué una cort
brillant i refinada, en la qual alternaven la cacera i els jocs cavallerescs amb
la dansa, la música i els esplais literaris. El catàleg de la seva biblioteca,
en el qual figuren autors clàssics i cristians fins a un centenar de volums, és
un document valuós per a conèixer la seva cultura i la concurrència
d'inclinacions que, de vegades, esclataven en l'esperit d'home medieval obert
als corrents del Renaixement, com era el príncep. Coneixia el català, el llatí
i el francès, però la seva llengua literària era el castellà, que escrivia
en una prosa artificiosa, de conceptes confusos i amb paràgrafs inacabables.
Els seus versos, que sovint alternen amb la seva prosa, són matussers i mancats
del sentit del ritme. La seva obra més important és la Crónica de los
reyes de Navarra, escrita a la presó en 1452-53, en la qual relata la història
dels sobirans navarresos i es presenta com a llur successor i hereu. Figuren
també, entre les seves obres, unes traduccions reveladores de la seva cultura
humanística: les Ètiques d'Aristòtil, que féu a Nàpols sobre la
versió que Leonardo Bruno d'Arezzo acabava de fer al llatí, i, bé que no és
segura, la de l'Economia i la Política del mateix autor, que
apareix com a anònima a continuació de les Ètiques. Una obra més
personal és la correspondència literària de temàtica amorosa amb Roís de
Corella, tres lletres escrites en castellà i tres respostes en català del
poeta. En aquests escrits el príncep planteja problemes de la més vella i típica
casuística medieval amb estil, citacions i pretensions renaixentistes.
Finalment hi ha les cartes, que, llevat d'escasses excepcions, són obra de la
seva secretaria i redactades pels seus secretaris Roderic Vidal i Jaume Martí.
Tan interessant com la mateixa obra, o més i tot, és el rastre que la seva
figura de príncep sofrent i perseguit deixà en les lletres catalanes: les
poesies que Joan Fogassot dedicà a l'empresonament i a l'alliberament del príncep;
les que escriví Joan Berenguer de Masdovelles demanant pietat al rei Joan II i
recordant al príncep la submissió que devia al seu pare; la Complanta de
Guillem de Gibert per la mort del príncep, que reflecteix l'apassionat estat
d'opinió que suscità aquest fet i la creença en la santedat del príncep; la
justificació de Carles al cinquè dels Col·loquis de la insigne ciutat de
Tortosa, de Cristòfor Despuig; la complanta per la mort, a Olite, d'Agnès
de Clèves, muller de Carles, escrita en castellà per Pere Torroella, i tota
una literatura popular que féu de Carles de Viana un màrtir i un sant, obrador
de miracles i prodigis, i que reflecteix la simpatia i l'afecte que el príncep
navarrès desvetllà a Catalunya.
Hiperenciclopèdia catalana ECSA.