L'ordenació laica de la societat

Els intel·lectuals de Renaixement van articular una visió laica de la societat, basada en una moral intrínsecament civil, independent de l’ordenació eclesiàstica, però no totalment al marge. Els valors cristians deixen de ser els únics valors, ja que es fonen amb els “pagans” del món clàssic.

Apareix un cos teòric civil i polític sobre el príncep i el cortesà i es replanteja el funcionament de la societat des d’una visió racionalista, verificant les autoritats establertes i creant un nou codi de valors: cap autoritat no pot estar per sobre de la raó perquè la raó és l’única font d’autoritat.

Es comencen a qüestionar els valors de la cultura cristiana medieval: la fama, l’orgull i la vanaglòria són un bon estímul per a l’exercici pràctic de la virtut. El saber i la creació artística són manifestacions actives al servei de la societat, no vinculades a la vida contemplativa. La raó natural institueix les pedres fonamentals de l’Estat, no Déu.

Els funcionaris d’alt nivell i que van viure les guerres constants pel domini d’Itàlia i les pressions polítiques dels estats moderns palesen la seua preocupació política: l’estudi de l’antiguitat clàssica els ofereix exemples instructius en el terreny de la reflexió política i l’eficàcia de l’imperi romà els oferia un bon model d’organització, però la seua principal preocupació era la reforma dels valors i actituds de l’ésser humà com a pas previ a la reforma de la societat i les institucions.

Maquiavel diu que la fe s'ha de subordinar als interessos polítics i que la finalitat justifica els mitjans i cal preveure el comportament humà per anticipar-s'hi. Un príncep ha de tenir coratge capacitat i poder (virtú). Frederic Furió defensa la separació nítida entre moral i política. Ara bé, a això s'hi oposen Erasme de Rotterdam, Joan Lluís Vives o Pere Serafí, que opina que la conservació del poder ha de ser compatible amb la virtut cristiana.