L'educació de Despuig [AI 21]

DON PEDRO: A mi no em desagrada l'art [del negoci], mas no tinc per bé que lo cavaller, ni lo ciutadà honrat, facen principal professió en ella; i posant, com posau, vostres fills a criar ab mercaders, mostrau ésser aqueix pobre propòsit, que allí apendran no d'obrir los ulls i les orelles per conservació i al mèrit de l'honra, mas de tancar-les i encara paredar-les per al profit i al[i]ment de la bolsa [...]

[...]

LÚCIO: [...] puix sabeu, jo, criat me só, no cert en casa de mercader, mas en casa d’un senyor tan cortesà i tan noble en costums con un altre fos en tota la Corona; aon jo, ab tots los altres fills de cavallers que allí eren, sempre nos ocupaven en obres militars, com era cavalcar en totes selles, córrer totes lances, jugar totes armes, ballar i dansar totes danses, llegir a hores concertades llibres de totes històries i finalment obrar tostemps exercicis de tota virtut; i no per ço, com menester m'és estat, he deixat den ma casa de saber portar un llibre i arregla mon viure tan bé com alguns que son principal estudi és estat parendre de fer-ho i si no negocie tota hora, és per no tenir diners, mas quan ne tinc, jo ho sé molt ben fer.

FÀBIO: Per ço deia graciosament ad aqueix propòsit lo capità Francesc Valls com per un donaire i reprensió: que com los hòmens principals, ací en Tortosa, tenim diners, som mercaders, i com no en tenim, son ciutadans.

DON PEDRO: [...] De manera que los diners abaixarien lo for? [...] I com podeu sofrir que un fill vostre servesca a persona tan baixa? [...] fent-ho així, mai tindreu vosaltres la millora que tots mostrau desitjar en nobles costums, en grandesa d'ànimo, en valor, en punt d'honors,; que de totes aquestes coses no se n'aprenen en casa de mercader, ans tot lo contrari. 

LÚCIO: Senyor, massa cosa és aqueixa, no crec jo que ací estos senyors vullen tant com això, que seria venir de dret en dret contra lo privilegi que, com vos he dit, tenen, que ningun gentilhome puga de fer actes militars.

FÀBIO: Ab açò, senyor Lúcio, vaja aqueixa mà més lleugera, per mercè, perquè no sàpia a cruel.

LÚCIO: No es pot dir, senyor Fàbio, cruel lo pare per castigar ni rependre lo fill per a que visca virtuosament  [...] perquè com diu lo nostre refrany català, "Qui bé et voldrà, et castigarà".  [...] apartau de vosaltres males pràtigues i rompeu les males costums i lleis impertinents, que ja sabeu, [...] . 

[Col·loqui quart, JT, 138-139]