Erasmisme filològic: els diàlegs i els refranys

Erasme va ser un filòleg que va tenir una gran influència en el desenvolupament de l'ús culte de les llengües vernacles a Europa i en la creació de nous estils literaris, malgrat que va escriure tota la seua obra en llatí.

El diàleg

Gènere clàssic recuperat per Erasme al Renaixement -no és el primer a emprar-lo-, que va actualitzar en un temps on les discussions ideològiques van tenir un gran relleu. És la forma literària més adient per a exposar sentiments d'índole molt variada i discutir idees oposades per mitjà d'una conversa sostinguda entre almenys dos personatges. És una espècie de lluita on el lector és espectador i jutge alhora.

Cal que tingui vivacitat, fidelitat i versemblança, ja que la llengua és una eina per a la comunicació dels pensament i el propòsit estètic és indestriable de les fites ideològiques, és inherent a la finalitat. 

Intenta una amenitat i una versemblança que fa que l'escriptor aconsegueixi transmetre les seues idees al lector. Erasme va combatre el diàleg ciceronià, una oratio perpètua a càrrec del mestre, mentre que el deixeble no fa sinó petites intervencions, i els seus diàlegs són platònics, on el mestre és el transmissor de la veritat a uns deixebles interlocutors que intervenen amb els seues pròpies característiques.

Els refranys

El refrany brolla als diàlegs com un element imprescindible per raons filològiques i per necessitats culturals, perquè és una cita breu, sentenciosa, anònima, popular, coneguda i comunament admesa com d'utilitat pràctica.

De Francesc Guirado i Pagès. "Erasme de Rotterdam i Cristòfol Despuig: Los col·loquis de  la insigne ciutat de Tortosa", dins Nous Col·loquis, IV: Tortosa, Ed. Centre d'Estudis Francesc Martorell, 2000, pàg. 117-136