Què podem considerar humanista
No dubtem a anomenar humanisme el comú denominador en el pensament de Valla i Poliziano, Nebrija i Brocar, tot i l’òbvia diversitat de contextos. Humanisme és una paraula moderna i es presta a usos polèmics. Humanista és una paraula de cap al 1500, però borda, vulgar, carregada fins i tot de sentit pejoratiu i, per això, poc emprada pels mateixos que rebien tal nom habitualment. Tanmateix, almenys a l’Espanya de Nebrija i Brocar, podem aplicar l’etiqueta d’humanisme allà on trobem una valoració positiva els studia humanitatis, les litterae humaniores, o politiores, les arts, ciències o lletres d’humanitat, humanes. Rere esta valoració, sota la bandera de tals sintagmes, a l’arrimament d’Isócrates, Ciceró, Quintilià, s’alberga no solament la professió d’humanista, de l’expert en filologia antiga, sinó igualment l’ideal que justifica la figura de l’humanista. Un ideal que proposa com a fonament de tota educació l’expressió correcta i la comprensió completa dels clàssics; un ideal que se centra en les matèries de trivium, segons estan encarnades en els grans escriptors grecollatins i des d’elles –si vol- camina cap a altres camps; l’ideal d’una formació literària que no es tanca cap horitzó pràctic ni teòric.
Francisco Rico. El sueño del humanismo.
Madrid: Alianza Editorial. 1997, Col·lecció “Alianza Universidad”, núm. 754.