El concepte d'humanisme

En l'argot universitari dels segles XV-XVI, un humanista era el professor dels studia humanitatis, és a dir, un expert en gramàtica, retòrica, poètica, història i filosofia moral. L'Humanisme, en el sentit restrictiu era l'activitat filològica dels llatinistes i hel·lenistes professionals dels segles XV i XVI, mentre que en el sentit més general és el moviment cultural i intel·lectual que deixà empremtes també en el món dels estudis bíblics, el pensament, la política, l'art, la ciència, la filosofia i la literatura en llengües vernacles.

L'Humanisme va forjar les bases ideològiques del Renaixement, que va arribar a terres catalanes a les darreries del segle XV i primera meitat del segle XVI. Es va mostrar en els camps arqueològic, epigràfic i numismàtic, amb l'interès per les troballes clàssiques i la reconstrucció del civilització clàssica, i en el camp filològic, que significava un retorn als autors clàssics llatins i grecs, volien retornar la llengua llatina a la seu antiga esplendor, i això només podia aconseguir-se mitjançant l'estudi i la imitació dels clàssics llatins. Volien una reconstrucció i estudi de la civilització clàssiques. Era un canvi de sensibilitat, l'ànsia pel saber, la valoració de la intel·ligència, de la bellesa i dels llibres com a vehicle de transmissió. Així, les lletres són el fonament de la cultura i els studia humanitatis l'únic mitjà per a ser un humanista. Ara bé, els autors clàssics eren coneguts a l'Edat Mitjana, així que l'interès pels clàssics no era nou, però eren coneguts com a autoritats, és a dir, com un conjunt de màximes. Però ara es vol restituir-los filològicament, fer-ne edicions crítiques rigoroses que generen debats de crítica textual, i potenciar un llatí ric i elegant, gramaticalment refinat, que imita els autors clàssics i elimina paraules i expressions corruptes del llatí vulgar.

Cal diferenciar el coneixement i l'admiració dels clàssics de l'Humanisme.