Arqueologia, gramàtica i vida civil

Així, en un progressiu enllaç d'arqueologia, literatura i vida civil, va anar-se gestant una atmosfera clàssica cada vegada més densa i dins d'ella el sistema d'un classicisme cada vegada més omnipresent, que delineava els paral·lels i meridians antics de tot un brave new world. Així, fins i tot es van anar "institucionalitzant" les proclamacions  com al del comune de Lucca de 1371 ("quod gramaticalis scientia est origo et fundamentum omnium virtutum et scientiarum" és a dir, que la ciència gramatical és l'origen i el fonament de totes les ciències i virtuts) en les quals la vella falca escolar que les arts liberals comencen per la gramàtica anava cobrant un força sentit més ric i una ambició gegantina.

És el sentit que se li donava ja a la Pàdua de la Ecerinis, davant de qui, en la tradició escolàstica, seguien considerant la poesia com "infima inter omnes doctrinas" (summa theologica, I, i, 9), als quals Mussato recordava que la mateixa Bíblia conté abundants versos, paràboles i símbols, i que sota la vestimenta del mite dels antics bards van ensenyar veritats d'abast diví. Però la poesia -afegia- no és només "altera... theologia", sinó que posseeix una inesgotable plasticitat.

Francisco Rico. El sueño del humanismo. Madrid: Alianza Editorial,  1997.  Col·lecció "Alianza Universidad", núm 754. pàg. 31-32.