Carles I d'Espanya i Carles V d'Alemanya (Gante, 1500- Yuste, 1566)
Carles d'Habsburg, emperador d'Alemanya i rei d'Espanya, és la figura política més representativa d'Europa a partir del segon quart del segle XVI. Davant la divisió religiosa i la constitució de les monarquies nacionals, Carles a representar l'ideal ecumènic i cosmopolita del Renaixement; uns dels seus principals objectis va ser mantenir la universalitat i unitat de l'Església catòlica i el predomini de l'Imperi. Ambdues empreses, unides entre sí, li van fer enfrontar-se durant la seua vida a múltiples conflictes que, a la llarga, afectarien la unitat de la civilització occidental.
Imatge de Carles I al claustre dels Reials Col·legis de Tortosa
Carles tenia una missió a complir a Alemanya: enfortir l'autoritat interna de l'emperador, superant l'estructura medieval de l'imperi, per tal de crear un Estat modern. La tasca es va veure frenada per la inesperada revolució protestant, que va venir a complicar l'antiga lluita entre el poder reial i els senyors feudals. L'amenaça externa dels turcs otomans, que van crear una sèrie de difícils problemes de defensa i les ambicions del rei de França, temorós que un imperi fort limités la seua llibertat de moviments, van agreujar la situació i van impedir que el somni imperial es realitzés.
Durant els seu govern com a rei d'Espanya (1516-1566) i com a emperador (1520-1558), es va anar perfilant el seu pensament polític. Hi van col·laborar mestres com Chièvres i Adrià d'Utrecht i col·laboradors com Mercurino de Gattinara... i importants influències hispàniques, sobretot religioses , que van accelerar la hispanització de l'emperador, transformant aquell jove flamenc de 1516 en un veterà cavaller espanyol que vint anys més tard (1536) pronunciava el seu històric discurs en castellà a Roma davant el papa i els seus cardenals.
Carles I i Francesc I de França a París
La idea central del seu pensament era la restauració de la universitats christiana, i per a això necessitava la reunió d'un poder fort que servís de centre de gravetat de l'orbe cristià. Va creure tenir l'imperi, concebut com una "ordenació de tot el món", en acumular les corones d'Espanya i l'imperi alemany. amb tot, la seua línia de conducta va ser conservadora i mai va projectar una política agressiva de conquesta contra els altres prínceps de la cristiandat. La política internacional dinàstica va ser la que li va donar un herència tan copiosa. Com a braç armat de la cristiandat, l'imperi carolí va tenir com tasca primordial la defensa de la fe catòlica davant dels enemics exteriors (l'Islam) i interiors (els heretges i protestants), però també va haver d'atendre la relaxació dels mateixos cristians i cooperar a corregir-la; d'aquí que animés en tot moment la reforma catòlica i que demanés la reunió d'un Concili.
Com que per a dur a terme este programa necessitava d'una pau estable entre els prínceps cristians, i això va ser impossible per la hostilitat de França, Carles V no va poder veure realitzats els seus somnis i, al final, no hi va haver ni pau imperial cristiana, ni va aconseguir vèncer els turcs, ni va aconseguir acabar amb l'heretgia. No obstant això, la seua obra història no fou infructuosa, perquè gairebé sense proposar-s'ho va crear un imperi modern nou de trinca, l'imperi hisànic que va abastar gran part d'Amèrica i Oceania
Antonio Palomeque Torres. Historia Universal (cultural y política). Barcelona: Bosch, Casa Editora, 1963, tom II, pàg. 243-244