El problema de l'escolàstica

Quan Llull va morir, Francesco Petrarca tenia dotze anys. Les innovacions en el model cultural i educatiu que va introduir a Europa la revolució intel·lectual iniciada en llatí i en italià per aquest poeta, que també era historiador, editor de textos antics i filòsof moral de la línia agustiniana, es coneix des del segle passat amb el nom d'humanisme del segle XV. Tota la baixa Edat Mitjana posterior a Llull és plena de ressons de les aportacions de Petrarca i dels seus deixebles immediats, com ara Giovanni Boccaccio. La gramàtica i la retòrica deixen de ser les obscures disciplines instrumentals del trivi per esdevenir objecte primordial d'estudi i de recerca. Els grans escriptors llatins antics, de Ciceró a Sèneca, ja no interessen tan sols com a pedrera d'informació que cal reciclar dintre dels esquemes escolàstics, sinó que són llegits com a mestres d'estil i d'ètica. La recuperació del passat històric es revela apassionant en tots els seus detalls, de l'epigrafia a la crítica textual. La descripció de la llarga convivència del model cultural escolàstico-universitari amb les innovacions humanístiques als segles XIV i XV ens duria molt lluny de Llull i del seu context.

L’escolàstica, el que feia, era llegir fora de context els clàssics: en feia florilegis d’autoritats, però els llegia amb una visió coetània, mentre que l’humanisme és la reacció contra l’escolàstica. Petrarca va estudiar-los des d’una visió històrica i anant a buscar-ne les fonts íntegrament.

 

Índex

Renaixement

Diàleg

Col·loquis

Despuig

Transmissió

Tortosa