Versemblança

Una de les característiques canòniques que s'exigeix a qualsevol objecte artístic durant el Renaixement és la versemblança o aparença de veritat, la ficció versemblant, encara que no imiti exactament cap objecte o situació real. Qualsevol que sigui l'objecte imitat, ha de donar aparença de veritat i la font d'inspiració és la naturalesa i els clàssics. Per això el gust pels models clàssics, pel paisatge i el rebuig de les coses macabres.

Segons Jaume Medina és versemblant allò que, baldament no hagués ocorregut, pogué o degué ocórrer. La versemblança pot ésser:

• Absoluta, quan la cosa és versemblant intrínsecament, com quan algú diu que una mare plora el fill arrabassat per la mort.
• Relativa, quan la cosa és versemblant només extrínsecament, és a dir, segons els costums i les opinions d'alguna societat o d'alguna persona, com ara l'escena de Bacus amb les Nimfes.

n.b. En les faules o apòlegs, no és esperada la versemblança en el fet narrat, sinó en la relació del fet amb l'explicació de la veritat, i de les persones amb les circumstàncies que els són atribuïdes; així, cal servar per a cada ésser animat el seu caràcter i les seues qualitats.

De Jaume Medina, "El diàleg", dins L'art de la paraula. Tractat de retòrica i poètica. Barcelona: Proa, 2000. Col·lecció "Biblioteca Literària. Estudis", núm. 1., pàg. 64