Refranys de Catalunya i la manipulació històrica dels castellans [AI 14a]

DON PEDRO: Bé m'agrada; això serà, sens falta. Mas, què de refranys i quant sentenciosos se troben i es parlen en Catalunya! Cosa estranya és, i políticament se pot viure ab ells com ab los consells d'Aristòtil i de Tul·li. No lo hi cal llevar que, cert, ella és una gentil nació, la catalana, valerosa i molt sàvia, si bé per a vui també està arrimada com ho està l'aragonesa i valenciana, que estos castellans s'ho beuen tot.

LÚCIO: Senyor, no me'n meravell, que són molts i més poderosos que nosaltres, i per ço poden seguir millor lo rei, i lo present és tostemps tingut per més just que l'absent, com ho diu lo Marquès de Santillana en sos Proverbis; [...] com diu Salamó en L'Eclesiàstic, al darrer capítol, "Nihil stabile sub sole",  i lo poeta còmic "Omnium rerum uicissitudo est".  [...] I per ço, si ara veiem manar los castellans, demà veurem que seran manats, com en altre temps ho foren, i aprofitar-los ha poc la llàbia que tenen.

FÀBIO: Sí, que grans paraulistes són, i per ço dien molts que de Castella no és bo sinó les coses mudes.

 [...]

LÚCIO: Tras això tenen altra cosa pitjor, i és que volen ser tan absoluts i tenen les coses pròpries en tant i les estranyes en tan poc, que par que són ells venguts a soles del cel i que o resto dels hòmens és lo que que és eixit de la terra. I és lo bo que, si a les històries verdaderes donem fe, trobam que no hi ha nació en Espanya que tan arrimada i enfosquida sia estada en tot temps  [com] la castellana, que casi mai ha sabut eixir de los térmens, no dic per a dominar, mas per gosar guerrejar regnes estranys, con se mostra que ah fet la de la Corona d'Aragó i la de Portugal; testimonis per a la primera: les illes d'aquesta mar que són Sicília, Sardenya, Mallorca, Menorca, Ivissa, Còrsega i lo regne de Nàpols, que lo rei don Alfons d'Aragó conquistà, i també la jornada que Ramon Muntaner escriu que feren los catalans en Constantinoble, aon se detingueren tant i tantes haçanyes hi obraren, no sols a honra i glòria sua, mas encara de tota Espanya; i per la segona, que és la de Portugal: tot lo que posseeix en la mar Océano. Doncs, dins d'Espanya, la major part de les vegades que han travat pendències ab los veïns cristians han restat escalabrats, i les més notables que han tengut ab los moros, si superades són estades per ells, ab la força de la nació nostra les han superades;  [...] la batalla contra lo poderós rei de Córdova se donà, prop de la mateixa ciutat, [...] ab la potència e indústria del comte en Ramon Borrell de Barcelona se guanyà, la ciutat de Toledo [...] ab la gran valor i destresa de lo rei don Sancho d'Aragó, lo primer d'aquest nom se guanyà la presa d'Almeria [...] lo comte Ramon Berenguer Quart la féu [...]; la ciutat de Cuenca, lo rei Alfonso d'Aragó a soles la conquistà [...]; la gran batalla del Muladar, que fonc prop les Naves de Tolosa, ab lo consell, esforç i valentia del rei Pedro d'Aragó, primer d'aquest nom, a qui los aragonesos dien segon, la guanyà; i l'altra batalla nomenada de la Pasada  [la batalla del Salado, al 1340; van tallar el pas als moros de l'Estret de Gibraltar]  [...] ab la valentia del rei don Pedro d'Aragó, tercer d'aquell nom, a qui los d'Aragó dien quart, se guanyà, que li enviar a mossèn Pere de Montcada ab deu galeres molt ben adreçades  [...]; i en la presa d'Algesera  [...] aquest mateix rei don Pedro s'hi senyalà.

DON PEDRO: No em par que es llig en la història d'aqueix rei que ell mateix hi anàs en persona.

LÚCIO: Diego de Valera, que és castellà, [ho] escriu, i no escriguera per ser en nostre favor, si així no fóra. I finalment lo regne de Granada que, com sabeu, és estat tostemps com busca en l'ull al regne de Castella, jamai s'és pogut conquistar fins que lo rei d'Aragó don Fernando Segon hi ha posat les mans; i la jornada de les Índies del mar Océano, que Cristòfol Colom, genovès, començà i aprés acabaren Ferrando Cortés i Francisco Pizarro, ab pròspera fortuna del mateix rei don Ferrando d'Aragó, per manament i ordre del qual se començà, s'ha d'atribuir no gens a castellans.

[...] 

LÚCIO: [...]  No sé jo, doncs, d'aon prenen tanta arrogància ests castellans; [...]. Si no, mirau lo que té escrit Juan Sedoño en lo Sumari dels Il·lustres, i veureu que no han tingut empatx de fer memòria d'alguns reis de Castella que, a qui sap lo que passà, par més burla que altra cosa i, per l'honra de sa nació, fóra millor deixar de fer-la. [...] i per l'altra part, per no donar glòria ni honra ad algun espanyol que no fos castellà, ha dissimulat les obres dignes de memòria de molts reis particulars d'Espanya i especialment de la Corona d'Aragó i comtes de Barcelona, que no sols eren iguals als més senyalats reis de Castella, però, encara, segons ma opinió, los foren de conegut avantatge.

[...] 

DON PEDRO: Qui foren, senyor, per vostra vida, aqueixos reis i comtes de qui os par que devia fer aqueix home menció que no l'ha feta?

[...] 

LÚCIO:  [...] en Jaume Primer [...] 

[...] 

LÚCIO: [...]  en Pere Segon [...]. També ha deixat de fer memòria del rei don Alonso el Quart [...]. I deixant molts altres reis d'Espanya, així de la Corona d'Aragó com de Navarra i Portugal, que per ses molt clares haçanyes mereixerien que d'ells se faria singular memòria, millor almenys que d'alguns reis de Castella de qui la fa, que per l'honra de sos progenitors deixaré de nomenar-los. Tampoc no la fa del claríssim e invictíssim príncep lo comte en Ramon Berenguer de Barcelona, tercer d'aquest nom, que [...]  subjugà de València, Tortosa i Lleida, [...].

[...] 

LÚCIO: És cosa molt llarga; en la vida del mateix comte està escrita i per molts altres historiadors tocada. Allí poreu llegir-la los dos sempre que vullau, molt a vòstron plaer. Si bé, perquè seguí son mal costum com a castellà, Pero Mexia callà, en los epítomes de l'emperador [...] . I creeu-me que li paregué dir així puix que no era castellà lo comte en Ramon Berenguer.

DON PEDRO: Doncs, que tampoc no fa menció lo Sedenyo d'aqueix tan creent i tan il·lustre príncep?

LÚCIO: Ninguna, i menys la fa d'en Ramon Berenguer, comte de Barcelona, quart d'aquest nom, i fill del darrer nomenat, qui fonc lo pus bell home, lo pus savi, lo pus noble i lo pus magnànim príncep, venturós en batalles i finalment, de millor consell [...] ; conquistà Almeria, a Tortosa i la populosa Lleida.[...]

DON PEDRO: És aqueix comte lo qui casà ab la Petronilla [...] ?

LÚCIO: Aqueix mateix.

DON PEDRO: Singularíssim príncep he oït dir tostemps que fon aqueix. I tampoc li [ha] agradat ad aqueix benaventurat de senyor, per a posar-lo en la Suma dels Il·lustres? Donau-lo als corbs tal home!

LÚCIO: Que tots són casi d'esta manera, que per no publicar la glòria dels espanyols que no són castellans, celen la veritat, i per fer gloriosa la sua pròpria nació no dubten d'escriure matèria; [...] Mas mirau Florián d'Ocampo, que ab tota sa autoritat i gravetat no ha dubtat de dir en les sues històries, a son propòsit, que lo rei don Felip, pare de l'emperador don Carlos, fonc rei d'Espanya perquè era de sola Castella, no mirant l'autoritat del rei catòlic don Fernando, que leshores regnava en los regnes d'Aragó i de Granada, i al rei don Manuel, que regnava en Portugal, i al rei don Joan de Labrit, que regnava en Navarra, que són tots estos regnes la major part d'Espanya. I també casi tots los historiógrafos castellans estan en lo mateix de voler nomenar a Castella per tota Espanya.

[Col·loqui segon, JT 82-92]