Nicolau Eimeric, l'inquisidor

L'inquisidor Nicolau Eimeric (Girona, 1316-1399), dominicà, català de nació, va iniciar el 1372 el procés contra la causa lul·liana a Avinyó. El motiu era lluitar contra les idees de Llull en dos aspectes fonamentals: 

• Llull volia demostrar que els preceptes de la fe eren comprensibles i demostrables  mitjançant la raó, l'enteniment i l'estudi, gràcies a la seua Art, que estava a l'abast de tothom i no solament dels clergues i dels mestres en teologia.
• Llull assegurava que la seua Art li havia estat revelada per Déu a la Revelació de Randa.

El més destacat d'esta obra -feta en llatí, Dialogus contra lullistas- és l'ús del diàleg com a forma literària per a combatre els lul·listes. No és un diàleg renaixentista, sinó un diàleg de controvèrsia, absolutament dogmàtic, sense cap interès pedagògic ni de discussió formal per intentar una síntesi d'idees, ans al contrari, és un pamflet. Eimeric empra la forma dialogada perquè el gènere del tractat, on la narració és esporàdica, no el satisfeia mentre que el diàleg li permet retratar els contrincants: necessitava un gènere literari directament narratiu, però artificiós, que li permetés explorar les possibilitats de la ficció literària versemblant, amb ingredients espontanis, col·loquials, com més històrics millor, i per això el diàleg és el gènere més pràctic.

Així, el Diàleg contra els lul·listes és una obra literària sobretot, amb una modernitat evident, ja que està escrita sense verbs introductoris, com ja havia fet Petrarca, o com faria més tard Bernat Metge a l'apologia o Cristòfol Despuig a Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa. Ara bé, la literatura d'Eimeric no té cap interès -ni cap intenció- estètica, sinó que la seua funció és purament doctrinal. La retòrica que fa servir és molt simple, d'encuny medieval, utilitza de forma indiscriminada els textos escripturístics d'ambdós Testaments, que  interpreta de forma literal o amb prejudicis.