A Europa es va produir una abrupta caiguda de població a partir del segle XIV, a causa de la pesta –a partir de 1348-, mentre que es va produir un increment de població a partir de començaments del segle XVIII. Però durant el “llarg segle XVI” (1470/80-1620/30) el creixement de la població estava estancat i era molt feble.
Els motius són bàsicament tres: les grans epidèmies, de pesta i d'altres malalties, que no van acabar fins al segle XVII, les grans guerres i les grans fams. Les poblacions estaven completament a expenses del clima, la guerra, la fam, les epidèmies i també de les condicions biològiques de l’alimentació i de les condicions econòmiques, socials i polítiques de la seua vida diària per a les seues possibilitats de reproducció. Segons Malthus, hi ha lleis demogràfiques segons les quals la població creix en proporció geomètrica, mentre que els recursos només ho fan en proporció aritmètica. Llavors, les catàstrofes externes (checks) destrueixen part de la població i restableixen l’equilibri, sempre que no hi hagi hagut abans checks preventius.
Per tant, les poblacions són capaces d’adaptar el seu creixement a les condicions de l’entorn. La condició “de ferro” per a fundar una llar i una família a l’Edat Moderna era que, per entrar al matrimoni, calia tenir un mitjà de subsistència suficient per a mantenir la futura família. Llevat dels estrats superiors, qui no tenia mitjans de subsistència, no tenia la condició prèvia per al matrimoni. Així, només l’hereu podia casar-se. El “casament retardat” era l’únic procediment eficaç que en el sistema demogràfic preindustial establia l’equilibri entre les parts de la població amb capacitat per a casar-se i els mitjans de subsistència disponibles. La conseqüència era la limitació de la fecunditat matrimonial. La realitat és que durant d’Edat Moderna l’edat al matrimoni no va ser constant.
Les crisis demogràfiques eren cícliques, “de tipus antic”: cada deu, quinze vint anys, a causa d’una collita catastròfica, causada per motius climatològics, per una guerra o per epidèmies, els preus dels productes agrícoles bàsics es disparaven. Com que no hi havia encara substituts del blat (la patata no ho va ser fins al segle XVIII), el blat determinava la situació alimentària de la població. Aleshores, els anys de crisis la fam i les malalties causades per la mala alimentació causaven estralls entre la població. Una mala collita portava una alça dels preus, i això repercutia en un augment de la taxa de mortalitat, i una disminució del nombre de matrimonis, del nombre de batejos (és a dir de naixements) i del nombre d’embarassos.
La mort era omnipresent, estructural a l’Edat Moderna: els principals afectats per les crisis demogràfiques eren els infants (dels lactants als adolescents) i els vells.
El sistema demogràfic preindustrial, amb els mecanismes d’adaptació condicionats per qüestions econòmiques i socials, i interioritzats per hàbits de conducta, va ser una arma contra el creixement desenfrenat de la població. Posteriorment, la millora de l’alimentació, de la higiene i la provisió de medecines entre la població va fer possible el creixement demogràfic. També cal tenir present que el clima es va temperar, després de la “petita glaciació del segle XVI” i del fet que desaparegués la pesta.