El sincretisme

Despuig trasllada a la literatura les controvèrsies i de les raons i sentiments oposats que ell mateix devia sentir, ja que moltes eren les polèmiques de l'època: així, si bé es podria identificar Lúcio amb Despuig, no per això hem de deixar de pensar que algunes de les contradiccions internes de l'autor són expressades per les opinions de Fàbio. 

En certa manera, Lúcio representa un Despuig ja madur i amb els sentiments envers la nació catalana i el català a flor de pell, que creu que cal tenir una educació humanística en comptes de simplement comercial, pràctica -curiosament, mai no esmenta la possibilitat dels estudis universitaris i dels studia humanitatis, tot i que se suposa que per la seua formació hauria de tenir una formació humanística i que, d'altra banda, els consells municipals del qual havia format part n'eren els promotors-. A més, adopta una postura política a favor d'una monarquia pactista en comptes d'una monarquia absolutista, mentre que al mateix temps és favorable als interessos del rei en contra dels del Papa, ja que s'oposa al poder temporal de l'Església. Són arguments erasmistes i contraris al maquiavel·lisme. 

Fàbio, en canvi, representa un Despuig ciutadà, abans de ser armat cavaller. Mentre les virtuts i l'arravatament principal recauen en Lúcio, en ell recauen els defectes i la prevenció, sembla que per tal de garantir-se, Despuig, la seguretat de no ser incriminat davant la Inquisició. 

Don Pedro reforça els arguments de Lúcio quan no representen cap risc contra la seguretat de l'autor per motius d'opinió religiosa o política, i els atenua en cas contrari, prenent la part de Fàbio. També assumeix la postura intermèdia entre Lúcio i Fàbio en la qüestió dels negocis, ja que tot i ser un cavaller, fa negocis, però no creu que l'art del negoci hagi de ser la principal ocupació dels cavallers.

 Per tant, no són uns diàlegs dogmàtics en els quals Despuig tracta d'imposar una opinió, sinó doxogràfics, ja que cal interpretar-los de manera sintètica entre les opinions dels tres interlocutors, i Despuig deixa en  llibertat el lector perquè elabori la pròpia opinió. En certa manera, però, la majoria de les vegades, quan es tracta de qüestions d'opinió, dóna tota la sensació que Lúcio sigui l'intèrpret de l'autor, però que els altres personatges siguin claus per garantir l'amenitat del text, per donar llibertat de pensament al lector i per assegurar-se l'autor la immunitat davant de possibles problemes ama la Inquisició.