La dignitat humana
Potser la més diàfana exposició de tal coincidència, la
millor il·lustració de l'arquetip d'ambdós dominis [la dignitas
hominis i dels studia humanitatis, del vell ideal de l'home i la
revolució pedagògica que va proposar i de vegades aconseguir l'humanisme]
sigui, per un simptomàtic atzar, l'últim en data dels discursos inaugurals
que he pogut rescatar de l'Espanya de Carles V: la oratio de Francesc Dassió De
scientiarum et academiae Valentinae laudibus,
pronunciat el 1547. "Primum omnium" -escriu Dassió-, l'home es l'únic
entre els éssers vius format a imatge de
Déu, per a entendre, desitjar,
discernir, preveure, raonar. Els altres animals estan perpètuament subjectes a
l'imperi d'una determinada naturalesa. En canvi, l'home, amb el judici i
la raó, pot escollir el seu camí, abandonar-lo per un altre, recular: pot
variar, en suma. Imaginem-nos-el despullat de la raó: no hi ha res més dèbil,
"imbecillius"; contemplem-lo armat amb ella: no hi ha res més fort. La
providència va donar urpes i vigor al lleó, llarga vida al cérvol, mirada
penetrant al linx, et cetera: fins i tot els
cucs ens superen! Però a l'home, tan fràgil, "tam vitreo", li va
concedir la raó i la paraula: i
en elles va rebre alhora tots els
dots dels altres animals, "quibus sane duobus ornamentis omnium animalium
dotes simul accepit". És just, llavors, considerar-lo un món en petit,
"quidam parvus mundus".
Francisco Rico. El sueño del humanismo. Madrid: Alianza Editorial, 1997. Col·lecció "Alianza Universidad", núm. 754, pàg. 181-182.