La dignitat humana

Potser la més diàfana exposició de tal coincidència, la millor il·lustració de l'arquetip d'ambdós dominis [la dignitas hominis i dels studia humanitatis, del vell ideal de l'home i la revolució pedagògica que va proposar i de vegades aconseguir l'humanisme] sigui, per un simptomàtic atzar, l'últim en data dels discursos inaugurals que he pogut rescatar de l'Espanya de Carles V: la oratio de Francesc Dassió De scientiarum et academiae Valentinae laudibus, pronunciat el 1547. "Primum omnium" -escriu Dassió-, l'home es l'únic entre els éssers vius format a imatge de Déu, per a entendre, desitjar, discernir, preveure, raonar. Els altres animals estan perpètuament subjectes a l'imperi d'una determinada naturalesa. En canvi, l'home, amb el judici i la raó, pot escollir el seu camí, abandonar-lo per un altre, recular: pot variar, en suma. Imaginem-nos-el despullat de la raó: no hi ha res més dèbil, "imbecillius"; contemplem-lo armat amb ella: no hi ha res més fort. La providència va donar urpes i vigor al lleó, llarga vida al cérvol, mirada penetrant al linx, et cetera: fins i tot els cucs ens superen! Però a l'home, tan fràgil, "tam vitreo", li va concedir la raó i la paraula:  i en elles  va rebre alhora tots els dots dels altres animals, "quibus sane duobus ornamentis omnium animalium dotes simul accepit". És just, llavors, considerar-lo un món en petit, "quidam parvus mundus".

Francisco Rico. El sueño del humanismo. Madrid:  Alianza Editorial, 1997. Col·lecció "Alianza Universidad", núm. 754, pàg. 181-182.