Albrecht Dürer: Autoretrat amb pelliça
1500. Oli sobre taula. 67 x 49 cm.
Alte Pinakothek, Munich.

Dürer (1471-1528) va utilitzar la seua figura com a tema únic en tres ocasions: Autoretrat amb una flor de card (1493, Louvre), Autoretrat amb guants (1498, Prado) i Autoretrat amb pellissa (1500, Alte Pinakothek). Fou, de fet, el primer pintor obsessionat amb la seua imatge. Ningú abans que ell havia pintat tants autoretrats. El més famós (també el més sorprenent) és el darrer. S'ha representat en un posat frontal, rígid, amb la mà que tanca l'abric a l'altura del pit, reservada habitualment a les representacions de Crist beneint; fins i o tot ha idealitzat els seus trets per a fer-los més semblants als del Salvador. Era una glorificació desmesurada del geni creador de l'artista? Dada la profunda religiositat de Dürer, és més plausible pensar, com apunta Panofsky, en una il·lustració de la doctrina de Crist  i, a la vegada, en una afirmació que el poder creador dels artistes deriva del de Déu. Interpretat així, no hi ha res d'irreverent en este quadre, però queda implícita ( i això és un índex de l'autoestima de Dürer) la concepció de la pintura com a acte creador d'inspiració divina. La seua intenció no devia de ser en absolut blasfema. Era un home profundament religiós i, encara que en certa manera compartia la actitud renaixentista respecte a la ciència i la raó, la seua religiositat responia a un tipus tradicional. En una època ja tardana de seua vida admirà moralment i intel·lectualment Luter, però no va trencar amb la religió catòlica. Esta pintura no pot estar dient: "Em veig com Crits". Més bé diria: "Pel sofriment que conec aspiro a imitar Crist".