El model del diàleg renaixentista

1-     Revitalitza la concepció del gènere que tenien els clàssics:

a-      No presenta ànimes en pena, ni personatges al·legòrics, ni les disputes retòriques escolàstiques de les facultats universitàries medievals, ni és un simple joc didàctic.

b-      És un gènere narratiu en prosa, que opta per ficcions versemblants amb interlocutors, un marc de ficció i una acció, i que sembla una conversa i no un debat retòric florit, amb dues possibilitats:

01-    Ser una subtil eina didàctica que introdueixi el lector de manera amena en un conjunt de coneixements científics de manera ordenada, sense que cap lector gosi polemitzar (diàleg dogmàtic).

02-    Ser una elaborada eina d’investigació que contrasta opinions diverses, que matisen i reprodueixen enginys de es converses i permet analitzar el present i racionalitzar dubtes interns i vehicular la incertesa (diàleg doxogràfic).

2-     Introdueix nous mètodes de composició, afins al pensament i estètica del moment: emergeix una retòrica contraposada a l’escolàstica medieval. El diàleg s’explica:

a-      Perquè és un canal idoni per argumentar i persuadir.

b-      Per l’obsessió dels intel·lectuals del Renaixement per donar nous paràmetres de comportament i incidir en la seua societat fent una literatura didàctica, no evasiva ni  innòcua.

c-       Per la seua batalla per la reforma dels plans universitaris i la seua preocupació per la renovació pedagògica, que els feien investigar eines didàctiques que eduquessin de forma agradable i efectiva.

d-      Per la importància de la cultura oral i l’èxit de les acadèmies, ja que era un gènere apte per a ser llegit en veu alta.

A partir de Josep Solervicens. “El renaixement del diàleg: vers una caracterització del gènere”, dins de Josep Solervicens. El diàleg renaixentista: Joan Lluís Vives, Cristòfor Despuig, Lluís del Milà, Antoni Agustí. Barcelona: Edicions de l’Abadia de Montserrat, 1997, pàg. 9-34.