Exemple de diàleg medieval

De Nicolau Eimeric, Diàleg contra els lul·listes. Traducció de Jaume de Puig. Barcelona, 2002. Quaderns Crema. Col·lecció "Assaig", 34, pàg. 145-146.

Inquisidor - Doncs no ho cregueu. Aquesta qüestió ha estat portada més d'un cop a la Cúria romana, i de tant en tant també a instància meva. Si jo afirmava que Crist no va patir o que no pujà al cel, i, això no obstant, si jo declarava públicament que crec el que creu l'Església, ¿és que m'ajudaria una tal declaració? De cap manera, perquè tinc l'obligació de creure aquestes coses.

LUL·LISTES- Ens dius coses dignes d'admiració.

I- Us dic la veritat. Escolteu i enteneu. Els laics estan obligats a creure explícitament de Crist tot allò que l'Església celebra, com ara que fou concebut i nasqué de la verge Maria, que patí la creu, etc., que són les festes de tota l'Església en general. Ara bé, si el cos de Crist es formà de la Verge de cop o successivament i en el temps, com el cos dels altres humans, o si l'ànima fou infosa al cos amb visió beatífica o sense, semblants subtilitats els laics no tenen l'obligació de creure-les explícitament; n'hi ha prou que, de tot això, en creguin el que l'Església en creu. Els rectors i els predicadors de la paraula de Déu estan obligats a creure més coses que es laics, ja que la seva missió és d'informar-ne el poble. Els prelats i els inquisidors, que són jutges en matèria de fe, tenen l'obligació de creure moltes coses més que els rectors i els laics. I el Papa, que és l'únic jutge definitiu en matèria de fe, està obligat a aclarir tots els dubtes en matèria de fe, i tots nosaltres hem de basar-nos en la seva opinió. Per tant, si algú afirmés o escrivís en els seus llibres alguna cosa errònia de les que no són obligatòries de creure, i en fes la declaració pública, la declaració ajuda el qui la fa; però si són obligatòries de creure, la declaració no ajuda el qui la fa i queda obligat a creure, entorn de les subtilitats del misteri de la santíssima Trinitat, el sagrament de l'Eucaristia i els altres sagraments, i per que fa a tot això jo creuria prou que la seva declaració li podria ésser profitosa; però escriu moltes altres heretgies el contrari de les quals estava obligat a creure, com ara que "Déu Pare és veritablement home per l'encarnació, tal com el Fill, i igualment l'Esperit Sant", que "durant tres els dies de la mort, Crist fou veritablement home en el sepulcre", que "la fe  no és per als lletrats ni per las qui tenen un enteniment elevat, sinó per als pagesos, els menestrals i els llecs", que "per la fe podem equivocar-nos, no en canvi per la raó", que "podem conèixer mitjançant una raó natural demostrativa l'article de la Trinitat i els altres, així com els sagraments de l'Església" i altres coses , que teniu obligació de saber. És per això que les declaracions públiques genèriques no serveixen de res.

L- Ens dius coses molt estranyes.

I- Us dic la veritat, però prosseguim endavant. Suposat, per bé que no concedit, que una declaració pública li pugui ésser profitosa, de manera que hagi mort realment com un bon cristià, penedint-se amb sinceritat dels seus errors -cosa que només Déu sap-, i, en conseqüència, sigui sant -cosa que és possible-. ¿d'on heu tret que l'hàgiu de considerar sant i entre vosaltres secretament i publica l'anomeneu així?

L- Nosaltres creiem que va ésser un home de vida bona i saludable. ¿Per què no podem dir, doncs, que és sant?

I- A la possibilitat que en algun aspecte hagi estat un home de vida bona, no m'hi oposo, però que fos home de doctrina saludable, això ho contradic. A l'inrevés, fou home de doctrina perversa, herètica i errònia, condemnada per l'Església.

L- Aquesta és una sentència d'un tribunal, però no la del cel; la de l'Església militant, no la de la triomfant. La sentència d'un tribunal no sempre és confirmada per la sentència del cel.

I- Teniu raó pel que fa a les coses profanes, però no en teniu pel que fa a les causes de la fe, perquè en aquestes el jutge terrenal és vicari de Déu, i la confirmació celestial l'atorga el mateix Déu. ¿Creieu que és així?

L- No és així.

I- Vosaltres sou del parer d'aquells heretges que es pensen que els qui són condemnats com heretges segons els judici de l'Església són sants i els veneren entre ells com a tals, pintant-los en secret com a sants i amb corona. ¿També vosaltres venereu així Ramon Llull com a sant?

L- És veritat.

I- Us demano una sola cosa: vosaltres sabeu si Ramon Llull va morir per la fe a causa dels ultratges impius?

L- Mai no ho hem sentit a dir. ¿Per què ho dius?

I- Ho dic per què, si fos així, el podríeu honorar com a sant. Antigament els màrtirs no eren canonitzats; per venerar-los com a màrtirs, n'hi havia prou amb el fet  del martiri. Una altra cosa us pregunto: vosaltres sabeu si l'Església ha afegit Ramon Llull com a confessor en la llista de sants?

L- Mai no n'hem sentit a dir res.

I- Per tant, si l'Església no l'ha canonitzat, ¿com és que el canonitzeu vosaltres, anomenant-lo sant? ¿Quin poder teniu per fer-ho? Vinga, responeu si podeu! Heu de creure fermament i no podeu dubtar que no feu bé d'anomenar-lo sant. ¿Creieu que és així?

L- No creiem que sigui així.

I- Insensats Qui us ha pogut fascinar per no creure en la veritat?