Llatí i llengua vulgar en els diversos gèneres literaris del Renaixement

El nou home de lletres del Renaixement s’atansa al món clàssic amb una actitud filològica i arqueològica, amb la intenció de no manipular-ne la realitat. 

• Primer restitueix la literatura clàssica filològicament i potencia un llatí ric i elegant que imita el dels autors clàssics i elimina paraules i expressions corruptes de les llatí vulgar, cosa que comporta una renovació de les gramàtiques llatines. 

• En segon lloc, este refinament gramatical el porta a analitzar sistemàticament l’estil de les obres clàssiques i això va influir en les creacions literàries del Renaixement, imitant-les i superant-les (imitatio i emulatio)

El llatí era l’únic idioma emprat a la universitat, ja que estava considerat una koiné, i es considerava l’idioma adient per a la difusió de les idees. Erasme era partidari de l’ús del llatí, elegant i culte,  tot i que no era contrari a l’ús dels vulgars per a traduir la Bíblia, per exemple. Curiosament és un erasmista -creiem- qui empra el català en un diàleg, Despuig, i ho justifica dient que tot i que el llatí és una llengua millor, escriu l'obra en català perquè l’entenguin els seus contemporanis. Tota la literatura que es considerava seriosa es feia en llatí, com els assajos i diàlegs, al·legories –com la Faula de l’home...-, moltes tragèdies que tenien el model en les de Sèneca, narracions breus i novelles –De dictis et factis Alphonsi-...-, però es feia en llengua vulgar la resta de literatura, com la poesia –tant la narrativa en vers, com les codolades, com la poesia lírica-, la comèdia de situació i la de repertori, l’entremès i la farsa, la narrativa espiritual i religiosa, molta narrativa breu i reculls humorístics, la novel·la amorosa i sentimental, alguns diàlegs i la narrativa històrica.