Despuig, literat i polític
Josep Solervicens defensa la tesi que Cristòfol Despuig, en contra de la tradició habitual, no era un historiador ni un arxiver, sinó un escriptor -un literat, perquè ens entenguem- i un polític, que utilitza la història per a les seues finalitats, que són polítiques. Amb això, el que fa Despuig és construir una nova realitat –i això és fer literatura-, construir una realitat que, sense ser falsa, tampoc no és ni exhaustivament analitzada, ni necessàriament verídica al cent per cent. Això ho podem veure tradicionalment en la literatura historiogràfica catalana del segle XIII, en el Llibre del rei En Pere de Bernat Desclot i en la Crònica de Ramon Muntaner.
Quant a la tasca d’arxiver, Cristòfol Despuig era “conservador de privilegis de la ciutat de Tortosa”, càrrec semblant –segons Manuel Beguer- al que avui dia diem arxiver, però Solervicens diu que el càrrec el fa viatjar a Barcelona i defensar a l’Audiència el privilegis de Tortosa enfront dels interessos reials creu que esta no és una tasca d’arxiver i més s’ha de relacionar amb la participació activa en el consell municipal de Tortosa, mentre li ho van permetre. Per tant, creu que ”arxiver” i “conservador de privilegis” són dues coses diferents.
Eulàlia Duran creu que podem considerar Despuig com a historiador, però en el sentit dels historiadors renaixentistes, per als quals els escrits històrics eren un gènere literari idoni per a narrar històries –no història- com a il·lustracions tendents a demostrar una idea preconcebuda, en el cas de Despuig el prestigi de Tortosa, de Catalunya i en general de la Corona Catalanoaroagonesa. Estes històries són exemples que assumeixen la funció de recordar, celebrar i instruir, però estes històries podien ser veritat o llegenda, perquè els renaixentistes de l’època madura no pretenien cercar la “veritat pura” històrica, sinó només aquella que servia favorablement el seu propòsit, i calia no menysprear les llegendes, si prestigiaven la pròpia nació. El sentit crític inherent en un home de mentalitat renaixentista no atacava les llegendes, i no en qüestionava la veracitat. Ara bé, això no era conseqüència d’una mentalitat crèdula medieval, sinó d’una intencionalitat política, ja que per a ella Cristòfor Despuig era essencialment un assagista polític que exposa de manera molt precisa, com en un tractat, el seu concepte d'Espanya, de les nacions que la integren, de la nació catalana i de la llengua catalana, termes que eren polèmics a mitjan del segle XVI i, per això, la insistència de Despuig en alguns d'ells no era pas gratuïta.
Per tant, podem afirmar que l'obra de Despuig és clarament literària i d'intencionalitat política. És una mena d'assaig ple d'argumentacions històriques i llegendàries, però la finalitat és demostrar unes idees preconcebudes amb els arguments més convenients que, atesa la naturalesa política de la discussió, han de ser necessàriament de caire històric.
Cristòfol Despuig: ni historiador ni arxiver” Nous Col·loquis II. Tortosa, 1988. Pàg. 35-49
Pròleg de la seua edició de Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, pàg. 28.