El segle XV va ser el de la plenitud de la llengua, perquè va ser el segle d’or de les lletres catalanes i, des del punt de vista literari, es va acabar la diglòssia que el català vivia amb l’occità -la poesia es feia en occità, la resta de literatura en català. Però es va començar a produir el declivi de l’ús institucional i cultural del català a causa del canvi dinàstic. En morir el 1410 el darrer rei de la casa de Barcelona, Martí l’Humà, arran del Compromís de Casp, el 1412 va pujar al regnat el rei Ferran I el d’Antequera, de la dinastia dels Trastàmara. Des d’aleshores, per una banda el català va deixar de ser la llengua cortesana única i va ser-ho compartida, amb el castellà, i d’altra banda, encara que l’ús del català era generalitzat, l’hegemonia de Castella per motius demogràfics –i el que això comporta de cara a la impremta-, per l’origen dels reis i per la introducció a la Corona d’Aragó d’institucions castellanes va començar a comportar una castellanització per admiració entre els aristòcrates. A més, el català seguia mantenint l’estatus administratiu, però va deixar de fer-se servir en les relacions institucionals. Al final del segle s'havia produït l'ensorrament de la corona catalanoaragonesa: la caiguda demogràfica, la desarticulació de les forces productives de Catalunya i els fracassos al Mediterrani van provocar un enfrontament entre la monarquia i les classes dirigents, que va desembocar després de la guerra civil catalana (1462-1472), i que va comportar una crisi de confiança que va debilitar el sentiment d’unitat de la llengua.
Al segle XVI el català va perdre prestigi, la monarquia anava imposant el castellà a pressa feta i la noblesa canviava de grat de llengua. Al mateix temps, en morir Roís de Corella, ningú sap per què, la majoria dels escriptors renunciaren a l’escriptura en català i es van posar a escriure en castellà. De fet, això s’explica perquè a l’època no era comprensible una literatura que no fos cortesana, que no estigués aixoplugada en una cort, i la cort de la virreina Germana de Foix era castellanitzant. Per a reblar-ho més, la pèrdua de sentiment d’unitat lingüística i política anava comportant la dialectalització de la llengua. No era aliè a això el sentiment d'inferioritat de la Corona d'Aragó, fagocitada en la pràctica per la Corona de Castella, políticament i demogràficament més potent (sis milions contra un milió d'habitants de la Corona d'Aragó), en el seu apogeu imperial amb la casa d'Àustria, primer amb l'emperador Carles I, rei d'Espanya i emperador Alemanya, i després amb Felip II, que havia perdut l'imperi alemany, però que el 1580 va incorporar també Portugal -i totes les seues colònies- a la Espanya i sota l'imperi del qual mai no es ponia el sol.