La nova cultura humanista

La nova cultura no solament donava bons sous, sinó també relacions i influències, perquè en una mesura més que notable trencava les barreres i influències  del rang, i els milionaris d’aleshores es complaïen amb el tracte amb els entesos [...]. Una sòlida formació clàssica no sobrava a ningú: podia proporcionar a un clergue, un metge o un jurista amistats profitoses, capitalitzables en renom i oportunitats. No és estrany, doncs, que als dies d’Alfons [el Magnànim] els studia humanitatis s’haguessin assentat fermament en l’ensenyament, des de les escoles municipals a les facultats d’arts, passant per les múltiples modalitats de la docència privada [...]. Una persona educada, culta, és qui ha fet seua, almenys, la versió de l’humanisme que generalitzava l’escola secundària [...]. No es tractava d’aconseguir la perfecció de Lorenzo Valla. En la majoria dels casos, a l’alumne més comú dels humanistes –diguem-ho així- se li demanava que manegés el llatí amb desimboltura (de grec, li’n bastaven unes nocions, uns eroimata, com es deia), que estigués familiaritzat amb les grans obres (o amb els grans fragments) dels grans autors i que es mogués amb desimboltura per l’Antiguitat, sense necessitat de convertir-se en un expert de cap a peus. [...] Els artificis de la inventio, la dispositio i la elocutio es tornarien en ell un hàbit mental irreversible, i no hi hauria tema de conversa que no sabés amanir amb una sèrie de referències al món clàssic.

Francisco Rico. El sueño del humanismo. Madrid: Alianza Editorial, 1997. Col·lecció “Alianza Universidad”, núm. 754, pàg.73-74.