Funcionalisme i didactisme

La finalitat de l'art i de la literatura en el Renaixement era una síntesi entre l'hedonisme i el didactisme, per tal d'equilibrar el caràcter lúdic amb la instrucció. Havia de tenir un caràcter ètic, no subordinar l'art a la moral, havia de ser una art funcional.

La renovació pedagògica del Renaixement s'oposava al sistema escolàstic centrat en la lògica i en exercicis abstractes amb discursos inacabables. Estava vinculada als studia humanitatis, i aspirava a formar el gust exercint la poesia, la retòrica, la gramàtica, la filosofia natural (la física) i la filosofia moral (l'ètica), que havien de ser útils en la pràctica d'un nou home i bon cristià. 

Buscava educar de manera agradable, i això comportava l'ús de  gèneres clàssics, com el diàleg, i la recuperació dels paràmetres clàssics. Potenciava el llatí ric i elegant que eliminava les paraules i expressions corruptes del llatí vulgar i imitava els clàssics; este refinament gramatical tenia l'avantatge d'enfrontar-se a les obres clàssiques -i a la Bíblia- amb uns nous criteris filològics. Com deia Joan Lluís Vives en De disciplinis (1531): "el camí del coneixement és un anar i un tornar entre uerba, res i mores, entre llenguatge, realitat i formes de vida; quan es corromp una de les baules de la cadena, com durant segles i segles havia succeït en particular amb les paraules, també, de tal manera que tampoc és possible sanar-ne una de sola sense atendre alhora les altres baules, en l’horitzó d’una civilització de veres humana". L’accent, doncs, es marcava obsessivament en la praxi, en les conseqüències efectives del saber.

La finalitat era la formació de l'ésser humà, perquè es considerava que  l'educació tenia una finalitat social, formar ciutadans actius lliures, cultes i responsables. La paraula és l'instrument idoni per a la transmissió de qualsevol mena de coneixement, perquè la raó només es pot traduir en paraules. Com que l'home té una capacitat innata d'instruir-se humanísticament, i és lliure, esdevé el seu propi creador, el coneixement no és accessori. Això implica la pròpia responsabilitat, ja que l'home té capacitat racional  intel·lectual, que no és hereditària ni estàtica, sinó que s'adquireix mitjançant l'esforç i pel conreu de la ment, de les arts i de les lletres. La llibertat és l'element constitutiu de l'ésser humà.