La no participació dels cavallers en el govern de la ciutat [AI 17c]

LÚCIO: [...] la voluntat d'ells no era deixar-lo de tenir per senyor, ans be los plaïa posar-se debaix de son domini, i senyoria; mas que, puix ell los havia desemparats en tan gran necessitat e infortuni, de tal manera que ells mateixos en ses pròpries forces e indústria s'eren haguts a restaurar dels perills de la universal perdició, que era com que els mateixos se fossen conquistats, era molt gran raó que lo comte los poblàs en la ciutat ab tota voluntat d'ells i donàs privilegis i llibertats a son plaer, el la qual petició i demanda lo comte consentí volonters, i aixís donà llicència que ordenassen, com millor los paregués, les lleis i estatuts ab que regissen. Los quals, ab aquest poder, ordenaren los costums [...] que ixqueren de regla i de medida, i alguns costums ordenaren que eren contra dret canònic [...] i los hagueren de corregir [...].

FÀBIO: Jo no ho sabré dir com ni per què los vingueren a fer així , tals com estan [...].

LÚCIO: No us par que fonc cosa mal feta i gran descomediment demanar privilegi que ningú que s’armàs cavaller pogués entrevenir en  lo regiment de la ciutat, i que lo gentilhome pogués entrevenir-hi ab que no faça actes de militar? 

DON PEDRO: No us burlau?

LÚCIO: No fas gens.

[...] 

LÚCIO: De creure això volien ells, i per ço deia bé i graciosament lo coronel Joan d'Aldana, natural d'esta ciutat, que Tortosa tenia privilegis per a fer vilans.

[...] 

DON PEDRO: Com pot ser això que és contra del comú i contra lo privilegi militar atorgat primer als cavaller, que aqueix costum, als de Tortosa?

[...] 

DON PEDRO: Com no cremau tals privilegis  costums com a cosa impia i desatinada i que foragita els que ha d'honrar més el poble. No sabeu vós que quant més poblada està la ciutat de militars, és més llustrosa i més medrats viuen los menestrals en ella? Dic-vos qui tinc això per una cosa barbaríssima. Suplic-vos, senyor Fàbio, que, puix vós entreveniu en lo regiment de la ciutat [...]  i en Lleida no sols los admeten, mas encara està ordenat que ningú pot ser jurat en cap -que allà diuen paers i ací vosaltres procuradors- que no sia cavaller, i encara volen que sia senyor de vassalls. [...] 

[...] 

LÚCIO: A la veritat, tostemps foren pocs [...] per a susara ja les tenen majors i ja és major lo número, i així perquè de nou vénen a poblar ací alguns forasters, com també perquè alguns ciutadans se són armats cavallers.

[...] 

FÀBIO: Senyor, així és, mas los que tenen aqueixa professió són obligats de viure i anar més entonats que los altres, i ací viuen los ciutadans ab gran llibertat [...]. [...] que essent així par que ens podem prou contentar de l'estament que estam. 

LÚCIO: Jo confesse [que] ací són los ciutadans molt honrats [...] . mas, puix entre persones discretes parle, tingue-me per entès açò [que] sols diré per a vostra instrucció; i és que en Barcelona no admeten per la vida a home perquè sia molt ric, si altres calitats convenient ad aquell estament li falten [...] .

[...] 

LÚCIO: La casa d'or de la diputació de Catalunya i l profit que n'han vist, i portar ad algun d'ací que han tingut lo regiment d'aquella casa. A la fe, que aquest [és]  l'ídolo a qui tots adoren ab gran devoció; aquest és lo qui els fa estar en cervell i sos tretze de no armar-se cavallers, que lo de la ciutat, poc embaràs és i és fàcil de remediar si ells volen.

FÀBIO: Vós, senyor, haveu donat en lo blanc, que això és i no és altre, que cal sinó dir la veritat, perquè si ens armavem cavallers és cert que perdrem aquest lloc.

DON PEDRO: Com? No entren los militars també en aquell regiment de la Diputació? En València sí fan.

LÚCIO: Oh, senyor, que gran humor moveu! Sí que hi entren, però [...]. De forma que los vint-i-tres restaren en lo braç real i los militars, molt gentilment, restaren fora.[...]  

[...] 

LÚCIO:  [...] mas aquest fonc lladronici fet ab gran mentira,[...].

[...] 

LÚCIO: [...]   I és cert que del braç real no s'hi troben divuit persones caps de cases que meriten lloc en la diputació, i tenen-n'hi, com he dit, XXIII; i los militars, essent tant, no n'hi tenen sinó un. Mirau com va igual i justificat lo negoci.

[Col·loqui tercer, JT, 121-129].