Els matisos del Renaixement

El diàleg és un gènere clàssic conreat per Plató, per Aristòtil -que no en dicta les normes, però cita Plató-, per Ciceró, per Plutarc o per Llucià de Samòsata , i durant l'època medieval hi ha els diàlegs patrístics llatins dels segles V-VI, el diàleg catequètic, el diàlegs de les grans disputes filosòfiques, o altres diàlegs com el Secretum de Petrarca o Lo somni de Bernat Metge.

Però el Renaixement, tot i que no és un trencament radical amb l'Edat Mitjana, vol presentar-se (de manera autopropagandística) com si ho fos. Jeroni Pau (1519) diu que és un ressorgiment de l'antiguitat, Pere Miquel Carbonell (1495) diu que fou al voltant de la cort d'Alfons El Magnànim que la nostra cultura va renyir amb l'Edat Mitjana i va tornar a connectar amb els models clàssics. Ara bé, la realitat és que pel sol fet de l'autoconsciència que denoten les declaracions programàtiques el Renaixement no és una simple continuïtat de l'Edat Mitjana, sinó que hi ha una evolució cultural inspirada en referents clàssics, fonamentada en l'aprofundiment de l'estudi del llatí i del grec i de la retòrica i poètica clàssiques. Així, el diàleg renaixentista es fonamenta en el diàleg clàssic i reelabora el model per a posar-lo al servei d'una nova societat.

A partir de Josep Solervicens. "El renaixement del diàleg: vers una caracterització del gènere", dins El diàleg renaixentista: Joan Lluís Vives, Cristòfor Despuig, Lluís del Milà, Antoni Agustí. Barcelona: Edicions de l'Abadia de Montserrat, 1997, pàg. 9-34.