Recursos literaris del diàleg

Segons Torquato Tasso, l'escriptor de diàlegs s'assembla als poetes perquè el gènere li permet la utilització de recursos específicament literaris per recrear les coses, fer-les percebre sense al·ludir-les.  

El diàleg renaixentista és una eina literària plena de possibilitats estètiques, perquè crea un món de ficció versemblant.

• Hi ha uns personatges, que són els interlocutors.

• Hi ha un marc espacial, que és percebut a traves dels ulls dels interlocutors.

• Hi ha una peripècia dels personatges, un marc de ficció que proporciona la versemblança i dóna la imatge realista dels interlocutors: es mouen, identifiquen personatges, saluden, es fan el distret, dubten...

Com a gènere literari, és un cas excepcional de gènere literari històric, perquè té precedents grecollatins, però no pautes de composició:

• No servien les rígides regulacions de  la disputatio medieval.

• Els tractadistes clàssics o moderns no oferien models de recanvi: els tractats de Carlo Sigonio, Sperone Speroni o de Torquato Tasso són els punts d'arribada, l'acta notarial d'un ús en desús. Són testimoniatge, no una guia de referència.

A partir de Josep Solervicens. "Epíleg", dins de Josep Solervicens. El diàleg renaixentista: Joan Lluís Vives, Cristòfor Despuig, Lluís del Milà, Antoni Agustí. Barcelona: Edicions de l'Abadia de Montserrat, 1997, pàg. 215-223.