Un diàleg en vers

El poema Comparació de Catalunya ab Troia està plantejat de manera dialògica, amb una llarga introducció, un monòleg, o millor un discurs que el jo poètic fa a algú a qui instrueix, és a dir, que el to és dogmàtic, no doxogràfic, en cap moment vol que l'interlocutor es formi una opinió pròpia perquè, de fet, és un pamflet polític, en una arenga. Els vv 153-224, són un diàleg fet a base de frases curtes, rèpliques i contrarèpliques, a mode de teatre popular. Així, la peça fàcilment podria està pensada per a ser representada per dos personatges.

Comença en els vv1-20 amb unes preguntes retòriques en les quals es lamenta de la situació de Catalunya, convertida en un camp de batalla; el vv 21-24 afirmen les desgràcies de Catalunya, mentre que als vv 25-44 es fa la introducció a la comparació amb Troia i, per primera vegada al poema, apareixen elements cultes, ja que se cita Virgili, hi ha cites en llatí, hi ha intertextualitat i diu que per prendre distància per observar els fets, compararà la situació de Catalunya amb una situació històrica llunyana, per això es remet a Troia i a l'Eneida.

Els vv 45-82, la primera part de la comparació amb Troia,  són ja on apareixen les primeres comparacions i metàfores:

Ö    Troia es perdé per una poma -una temptació, la temptació que va representar per a Paris la bellesa d'Hèlena-, mentre que Catalunya es va perdre per una coloma -el marquès de Santa Coloma, virrei de Catalunya, que no va poder resistir la temptació de no governar amb justícia per als catalans-.

Ö    Tant aquí com allà hi ha hagut falta de justícia i malícia.

Ö    A Troia va fer-ho Paris per la bellesa d'Hèlena, mentre que aquí ho va fer Castella, allí per la bellesa, aquí pels diners.

Ö    A Grècia es va enutjar la deessa Hera, mentre que aquí va ser  el Principat.

Ö    La guerra de Troia va durar deu anys, mentre que aquí s'espera que sigui llarga.

Ö    Allí hi va haver traïdors i infiltrats (Senon), mentre que aquí també n'hi havia molts de favorables al rei Felip IV, però mentre allà se'n va sortir amb la seua, aquí s'assegura que abans moriran.

Ö    Allà es va entrar amb un cavall -el cavall de fusta-, mentre que aquí van ser els soldats a cavall els qui van atacar, que van entrar de manera subreptícia com  allà van fer els grecs.

Ö    Aquí també hi hagué qui recelava de les intencions, com allí Laocoont (Lacaon al poema), però no els en van fer cas.

Als vv 84-120 hi ha la justificació de la rebel·lió a causa dels greuges que Castella ha fet a Catalunya. És la part més historicista, menys literària; intenta demostrar amb arguments que Catalunya ha estat ofesa i explica que tot i que Catalunya no ha fet res a Castella, que no estaven en guerra, de tots els catalans era conegut que Catalunya no era estimada pels castellans, i a més, que li tenien enveja i rancúnia, encara que els catalans feien com si ho ignoressin, confiats en la seua diferència. Pel fet que no tenien cap enemistat manifesta, els catalans havien permès l'entrada de tropes que, mitjançant un símil amb els jocs de cartes, diu que van entrar com a amigues (no estorbar que entrassin tropes fou respectar un rei, jugant-se copes, als vv 94-95), però van fer una traïdoria, perquè van canviar les regles del joc i van tractar els catalans com a enemics (en vent que lo trumfo era d'espases, v 96), justifica la rebel·lió (v 97, la gent va començar a eixir de ses cases), i una cosa semblant fa amb el cavall, un joc de paraules entre el cavall de les cartes i el cavall de Troia i els cavalls dels exèrcits.

Als vv 121-148 fa la segona part de la comparació de Catalunya amb Troia, però alhora segueix sent un memorial de greuges concís, mitjançant comparacions: la postema de soldats que corrompen és la soldadesca que causen enfrontaments amb la població, la xusma dels soldats, esmenta la Unión de Armas quan diu que sobre l'entrar-lo diferències, que tants caps, tants barrets, tantes sentències, i també explica els afronts i les agressions -mos han cremat fins als retaules, si allí los murs romperen, aquí, de les nostres lleis, què feren?, allà roben i maten tots quants troben, per ací axí mateix maten i roben- amb què els castellans, els soldats i alguns governants i funcionaris -los de l'Audiència- oferien als catalans. Els vv 149-152 conclouen que Catalunya és com Troia, perduda, però que els grecs, metàfora dels castellans, no la veuran arrasada.

A partir d'aquí, comença la part dialogada, en la qual s'identifiquen els personatges que provoquen la guerra: els grecs són els castellans, l'arterós Ulisses és el comte-duc de Olivares, hi ha algun traïdor que treballa per las enemics, donant-los avituallament i fabricant-los armes, dels quals diu que són poltres del rei centaure, és a dir, fills del rei Felip IV (és de suposar que la imatge del rei centaure deu venir per referència a la imatge eqüestre típica del rei). En definitiva, els tres àngels de la mort -les tres Parques- són el rei, el comte-duc i el notari -es refereix al marquès de santa Coloma?- i hi col·labora el duc de Fernandina (qui és?) i els de Neopàtria, és a dir, els grecs, que és la metàfora dels castellans. En esta part final fa una metàfora sobre la forma d'actuar i el treball amb el teler, de manera que Espanya és una tela de diverses trames, però s'ha trencat i només es vol fer tot segons la trama castellana -és a dir, una política uniformista-, el duc de Fernandina fa de llançadora, no es distrauen  i fan córrer les calques -les tires de fusta que es feien anar amb els peus a manera de pedals-, però s'han trencat fils de la trama i ara volen fer-los tots iguals, de manera que, en realitat, és una tela que  no abriga, sinó que ofega i esdevé com una teranyina que captura i mata els insectes, els que no són aranyes, els diferents.

Acaba amb la determinació de vèncer, però sembla que la voluntat és més de resistència que de fe en la victòria.