Als escrits dels filòsofs polítics, teòrics de l'estat i economistes de l'Edat Moderna no apareix el sistema de classe social tal com avui l'entenem. Fins a molt entrat el segle XVIII, la realitat social venia marcada per les reunions d'estaments, és a dir, comunitats polítiques i socials els membres de les quals s'unien no solament per la propietat i la fortuna, sinó per l'estima, la consideració i la dignitat que els atribuïa la societat.
Les societats europees de l'Edat Moderna es caracteritzaven per un sistema estamental molt marcat, que traçava línies fermes de diferenciació entre les persones i assignava un rang alt alguns i un rang baix a la majoria. Incloïa, en principi, totes les persones d'un territori determinat, des de les poques que ocupaven el cim social, fins els que n'ocupaven la part més baixa, que integrava també el gran nombre de pobres, captaires i rodamóns. Només grups marginals, com els gitanos i comediants, no hi estaven inclosos (els moriscos tampoc, evidentment).
El criteri de diferenciació és el tradicional dels tres estats: clero, noblesa i tercer estat, que abasta la resta del poble. Però això ja no era un instrument sociològic prou precís, perquè cada estament contenia una jerarquia molt ramificada, que expressava l'ànsia de les societats europees per a una delimitació de l'estatus.
Dins del clero, hi havia una enorme diferència entre un cardenal, un bisbe o un simple clergue. Dins de la noblesa, depenia de si s'estava emparentat o proper al monarca, si es descendia dels "vells llinatges" o que s'hagués arribat a la noblesa mitjançant càrrecs estatals o senyorials, de si s'era duc, marquès, comte, baró o castellà o si, per l'escut d'armes, només es formava part de la baixa noblesa.
Dins del tercer estat, encara era més variat. Destacava un ampli grup de professions, caracteritzades per un treball no manual, que tenien el dret a ser anomenats "homes d'honor" i posseïen el dret de ciutadania urbana. Entre ells hi havia els lletrats en teologia, jurisprudència, medicina, arts liberals, advocats, financers, oficials de justícia de baix escalafó i, finalment, els homes de negocis, els comerciants i els mestres artesans (com joiers i orfebres) que s'ocupaven més de la venda que de la fabricació. Per sota d'este grup hi havia la línia divisòria principal, que separava el 90 % de la població, els que es guanyaven la vida amb el treball manual i físic. Els que feien treball manual eren la part més baixa de l'escala social, però la consideració social del pagès era superior a la de l'artesà, i la d'este, per damunt del peó o del jornaler. Finalment, estos estaven considerats per sobre dels captaires i dels rodamóns.
La línia divisòria treball manual/no manual era universal i la mobilitat social era possible dins dels estaments, però molt difícil saltar-se esta línia divisòria. El sistema estamental estava basat, en principi, en la inèrcia, l'estabilitat i la immutabilitat. La posició de l'individu dins de la jerarquia social estava prèviament assignada abans de nàixer i el rang d'una persona era la manifestació d'un ordre jeràrquic preconcebut, el caràcter estàtic del qual era el símbol dels principis permanents i immutables de l'ordre universal.
L'estament no era una cosa aparent que ocultés les relacions de classe, sinó que era una unitat real d'identificació social en una comunitat de persones definida per la jerarquia, l'honor i el prestigi, malgrat que això no significa que l'aspecte econòmic no jugués un paper en la formació i conservació de l'estatus.
· Els estaments superiors, sobretot la noblesa, destacaven per privilegis com l'exempció d'impostos, l'alliberament del treball físic, el bloqueig dels béns nobles per a la circulació lliure pel mercat, la reserva de càrrecs oficials i prebendes militars, eclesiàstiques i civils o la limitació de les possibilitats de casament dels fills i files nobles dins del propi estament, i tot això eren manifestacions de la monopolització material que imposava i mantenia la noblesa mitjançant convenció o per precepte jurídic. Ara bé, també en grups d'estatus inferiors es caracteritzaven per monopolitzacions d'esta mena.
· També era molt eficaç i significatiu el procés de monopolització en l'àmbit del mode de vida, dels símbols, dels signes i gestos: els estaments es feien realitat per "l'honor" (la imatge) que transmetien, i això era qüestió de mode de vida, d'aparença, perquè en un marc estamental tenia un pes extraordinari aspectes com la conducta consumista de la noblesa (també els escuts i armes?). L'estil de vida de la noblesa conduïa a l'endeutament i l'empobriment, cosa que es repercutia augmentant la pressió sobre els pagesos i arrendataris. La principal beneficiària d'això va ser-ne la burgesia, sempre que no utilitzés la fortuna adquirida pel comerç per representar i aparentar, igual com feia la noblesa. En general, però, la burgesia va activar i cultivar un mode de vida orientat a l'estalvi i a la moderació, oposats al tipus de vida noble.
· L'àmbit de l'esquematització simbòlica era, en la major part, monopoli de la noblesa. El principi d'exclusivitat estava sempre vinculat al d'antiguitat i les famílies de la nova noblesa -i menys les de la burgesia- mai podien saltar del tot la distància que les separava de la noblesa antiga, encara que la superessin en riquesa i influència política.
· Les capes socials inferiors no tenien necessitat de representar, però cada ofici tenia el seu propi patró estamental, i les diferències de comportament i de representació que les diferenciaven entre ells.
Els tres segles de l'Edat Moderna constitueixen, en els territoris en què la sobirania es va consolidar en la monarquia absoluta, l'espai de temps en què els estaments, sobretot la noblesa, van haver de renunciar als seus drets polítics i a les seues pretensions monopolitzadors en benefici dels sobirans.