La dona i l’esposa en la literatura humanista
L’obra
de referència és Los deberes del marido de Joan Lluís Vives.
El matrimoni pertany a l’ordre de la naturalesa per Déu per complir amb la procreació. L’home ha de prendre esposa per contenir les necessitats sexuals, per perpetuar-se en la prole i establir amb l’esposa una societat de convivència i companyia per a totes les necessitats de la vida. És un matrimoni jeràrquic i desigual en les seues funcions.
L’home
ha d’assumir la seua condició
superior. Ha de donar sentit al matrimoni
procurant-se la dona necessària per als seus fins. El matrimoni li assegura la
legitimitat de la prole i és la relació necessària per al seu benestar
quotidià i per a construir la relació familiar.
En
l’esposa es compleixen les necessitats primàries dels homes, la satisfacció
dels desitjos sexuals i el naixement i la cura de la descendència. És la persona necessària per a la
realització d’altres tasques i de feina quotidiana. Les tasques domèstiques
corresponen a la dona. La natura ha fet bé les coses: la dona, mes feble, se
sotmet a l’home, perquè si no fos així, la dona s’insolentaria i
reclamaria el govern de la casa i correria els carrers.
Dona
extremadament ocupada en la realització de la vida conjugal i domèstica, amb
el naixement i criança de la prole. Vives destaca més les necessitats del
marit i les utilitats que la dona li presta, des d’atendre les elementals
necessitats de sensualitat i aliment fins a donar-li el suport necessari en les
tasques professionals o en els assumptes econòmics, ja que s’espera que la
dona sigui un alleujament del marit i que li proporcioni les cures i atencions
que calgui.
S’insisteix
que a l’home no li correspon fer les mateixes tasques. Les tasques domèstiques
es veuen com a menors, però necessàries i útils. La felicitat conjugal és,
en gran part, resultat del bon ordre domèstic de les dones, premissa necessària
perquè l’home acompleixi bé les seues funcions i visqui tranquil·lament i
feliç. L’home aprecia la independència i la llibertat que li proporciona
este repartiment de funcions i per això disposa de més temps i energies per a
realitzar tasques més elevades.
La
domesticitat implica unes qualitats que ha de ser pròpies o adquirides per les
dones, que aporten beneficis immaterials i simbòlics, com la mirada atenta i
complaent envers el marit, la cura personal del marit (malgrat tenir criades, ja
que Vives no escriu per al vulgar). Hi ha la idea que a cada home li convé una
classe de dona. La relació conjugal, en absorbir l’interès i el treball de
la dona i de l’home, se situa en el centre de les seues vides i és la unió
primera per a tots dos. La unió conjugal és superior a les unions d’amistat.
El
discurs moral a la dona casada es proposa elevar-la sobre la seua condició per
tal de desvetllar en ella l’ideal de l’esforç físic i moral. La dona de
valor és aquella que renuncia a les coses plaents de la vida familiar o social
a favor del treball i la pràctica de la vida interior. Per a la dona, el
matrimoni apareix marcat per l’abnegació i la renúncia.
Se
suposa que l’home, superior a la dona i responsable dels seus actes, no havia
de retre comptes de la seua conducta a la dona. És bo que l’home freqüenti
casa seua i es concep la relació amb l’esposa com un mitjà per evitar el
carrer i els excessos.
Perquè
la dona suporti la seua condició de domesticitat, caldrà que sigui compensada
pel marit amb distraccions i trobades íntimes. No es pensa que les dones puguin
obtenir lleure i descans fora de la casa. La relació quotidiana entre els
esposos és dins d’un ambient auster i unes relacions contingudes entre ells.
La vida conjugal es pensa com un microcosmos de la vida social en què es
compleixen les expectatives de la vida ordenada que es formulen als textos
morals: no es tracta de lloar la vida domèstica, sinó la vida ordenada.
Isabel
Morant Deuste. “La dona i l’esposa en la literatura humanista”, dins M.
Àngels Pérez Samper (ed) La vida quotidiana a través dels segles.
Barcelona: Ed. Pòrtic “Els Juliols “ 2002, pàg.295-310.