Oferta
i demanda són categories llunyanes a la teoria econòmica i al llenguatge de
les fonts històriques però, evidentment, els mecanismes de mercats eren
semblants als actuals.
L'abast
i els límits de la demanda solen venir determinats per la dimensió de les
poblacions. El segle XVI i mitjans del segle XVII van ser èpoques de demanda
escassa en totes les societats preindustrials, tot i que va haver tensions que
van portar augments de preus. Esta evolució inflacionista reflecteix una
demanda creixent que ja no podia ser absorbida per la productivitat.
Els
béns i els ingressos estaven repartits de forma molt desigual.
La
demanda privada de la població general s'orientava a tres necessitats
bàsiques de la vida diària: l'alimentació, la roba i l'habitatge.
No
va haver cap gran moviment en l'estructura de la demanda, a causa de la gran
concentració de bens i ingressos en mans de la noblesa i de les altes classes
burgeses. Les classes riques acomodades gastaven el 10-30% dels seus ingressos
en roba i criats i el 2-10% en criats i altres treballadors.
Tot
i la voluntat d'invertir dels comerciants acomodats -se suposa que també la
noblesa- que equipava vaixells, subscrivien emprèstits i fomentava la
modernització agrícola, des del punt de vista macroeconòmic, això eren
excepcions. En tota la societat preindustrial faltava una ampla banda de
possibilitats d'inversió i d'institucions capacitada per a dirigir les
inversions i mantenir baix el risc. Per això se li concedia una gran importància a l'estalvi
i a l'acaparament, que eren equivalents, ja que els metalls nobles eren els
instruments de pagament.
Hi
havia procediments per alleugerir les desigualtats del repartiment de la
riquesa, però eren poc efectives, perquè el seu objectiu era evitar fams,
inquietud i rebel·lia. Hi jugaven un paper important les transferències voluntàries
de béns i ingressos en fundacions i donacions caritatives, però només eren un
pal·liatiu, que no portaven a la fi de les desigualtats.
Els
impostos eren vistos com a un robatori per part de l'Estat absolut, però es
van convertir en un instrument regular de recaptació que augmentava cada any.
La
demanda pública de l'Estat, que aconseguia entre un 5-8% dels
ingressos nacionals mitjançant els impostos es dirigia, en primer lloc, a la
guerra, a la defensa i a l'administració i amortització del deute, ja que
l'Estat de l'Edat Moderna era un Estat de poder i administració militar; en
segon lloc, a la vida cortesana i a les festes, i només en tercer lloc per a
escoles, higiene pública, assistència social i assumptes semblants. Els
beneficis de l'equipament de l'exèrcit, per tant, anaven a parar als
centres "industrials " de l'època, a les armeries i a la indústria
productora i transformadora del ferro.
Quant
a l'Església, disposava d'enormes fortunes i ingressos. Les
institucions eclesiàstiques, en l'estructura de les seues necessitats,
estaven tan unides al seu entorn social profà que d'elles no partia cap
impuls especial de demanda que es desviés de la resta de l'espectre.
Un
percentatge mot alt de persones treballava a l'agricultura, perquè la
principal demanda estava orientada als béns de consum de l'alimentació diària
i perquè la productivitat de l'agricultura era molt baixa. Hi havia diferències
regionals considerables, perquè les ciutats que tenien ports i flotes podien
cobrir parcialment les necessitats mitjançant importacions i permetre que grans
sectors de la població treballés en altres rams.
Era
molt important, però, la importància qualitativa de les professions liberals,
sobretot juristes, notaris i metges, que havien aconseguit un grau de
professionalitat molt important i que, per la separació de la seua activitat
respecte a l'Església, havien aconseguit un prestigi social basat en la pròpia
professió. Els seus serveix eren demandats per gent rica, de manera que van
entrar en contacte amb la noblesa i la burgesia comerciant, a més del fet que
l'estat principesc territorial necessités cada vegada més juristes.
Un
altre percentatge important de la població -entre el 7-10%- era el personal
domèstic i de la gent que estava al servei de convents i esglésies, mentre que
el percentatge de personal eclesiàstic era entre el 5-8% de la població.
Tot
i això, les xifres no revelen quina era la qualitat del treball fer ni quin era
el coneixement tècnic que pressuposava, ni la formació, ni les possibilitats
d'instrucció, ni les institucions culturals que el feien possible. No
coneixem be quina formació tenien , ni el nivell cultural d'àmplies capes de
la població. Fins a molt avançat el segle XVIII, la cultura europea era
"oral", perquè tot i que no estava tancada a la democratització de la
lectura, sí que ho estava a l'escriptura, com a amenaça radical del seu
poder, fonamentat en la narració i la memòria col·lectiva. L'Església,
l'Estat i l'economia van fomentar la capacitat de lectura, escriptura i càlcul
de les poblacions europees.
La
taxa de dependència entre la població activa i no activa era semblant a
l'actual, però el nombre de vells era molt inferior. El treball infantil era
un fenomen quotidià al sector agrícola el treball de la dona en oficis
esgotadors considerats avui de "masculins", també.
Hi
ha via molt de capital circulant, i dins de les jerarquies del capital, es
donava prioritat a la circulació respecte a la producció. Poques regions
estaven en condicions d'autoabastar-se de manera suficient i duradora, però
tota l'organització econòmica estava destinada a la compra,
l'emmagatzematge temporal i la venda del producte, més que no pas a la
producció.
A
causa de les crisis de fam hi ha via el perill que elles masses concentressin el
poder adquisitiu en la provisió d'aliments i, per això, els productors i
comerciants del sector tèxtil eren prudents i moderats en les seues inversions
de capital fix a llarg termini. A les ciutats, els gremis practicaven una política
antiexpansiva, orientada a l'alimentació i abastament suficient dels seus
membres. amb això, però, bloquejaven la possibilitat d'una producció
d'articles de vestir barats, que haurien pogut satisfer una demanda massiva.
Llavors, el comerciant anava al camp i visitava els pagesos que tenien un
treball secundari i no pertanyia a
cap gremi. Així, la indústria rural era molt econòmica i poc arriscada per al
comerciant.
L'escassa
productivitat de l'agricultura, la falta d'elasticitat de la demanda
d'aliments bàsics i els alts costos i riscos del transport i de
l'emmagatzematge en el terreny de l'alimentació eren els trets dominants de
l'economia europea, i van retenir alts percentatges de capital, de tal forma
que impedien la inversió. En períodes de creixement accelerat de les
poblacions europees era perceptible una altra limitació estructural, la dels
recursos naturals -el capital no reproduïble-. L'aprofitament del camp estava
limitat per la demografia i pel repartiment desequilibrat de béns i ingressos.
Després de pestes, moltes superfícies quedaven ermes per falta de mans.
L'Edat
Moderna es caracteritzava, al camp, per un procés de diferenciació i
estratificació en constant augment entre les classes més baixes de la pagesia,
que no podien aconseguir prou terrenys, perquè els faltaven mitjans per a la
compra o arrendament de bons sòls i per a l'expñotació de sòls marginals.
Altes
recursos naturals estaven a disposició de les societats de la vella Europa en
una mesura molt limitada: els boscos s'utilitzaven per a fer tales
indiscriminades i proporcionaven fusta per a construir cases i vaixells i llenya
per a la calefacció i per al tractament siderúrgic; en l'energia,
predominaven les formes d'aprofitament tradicional, i com que el bestiar de
tir era molt car i escàs i les plantes generadores d'energia depenien del
recurs "camp", i estaven sotmeses a limitades possibilitats de
desenvolupament, l'energia "humana" era malbaratada estirant carros,
grues... La utilització del vent i l'aigua com a generadores d'energia va
ser molt escàs, llevat de la navegació a vela.
L'agricultura
tenia una enorme dependència de la naturalesa, però algunes regions
eren més productives que altres, ja que unes bones condicions geogràfiques i
climàtiques possibilitaven una millor aprofitament de la terra. A més, una
bona terra per al conreu dels cereals era millorada sovint, perquè acaparava
l'escassa quantitat d'adob d'origen animal de què es disposava.