En l'alimentació, entre l'època medieval i l'època moderna hi ha nombrosos elements de continuïtat, que es basen en la trilogia essencial de pa, vi i carn. La incorporació de productes americans va ser tardana, a finals de l'època moderna. Era una dieta diferenciada segons la jerarquia social, ja que mentre les classes populars menjaven una dieta rutinària, les classes altres podien seguir les modes culinàries.
El pa: aliment central per a la majoria de població. Es menjava amb alguna cosa d'acompanyament -pa i "companatge"- i es feia servir molt per a espessir sopes.
La carn: aliment més apreciat i desitjat, era l'aliment per excel·lència de la noblesa, perquè era molt cara. Les classes populars només en menjaven de tant en tant, poca i de poca qualitat. La volateria, de corral o de caça era la més apreciada. La més freqüent era el moltó i també el porc. La de vedella era molt exclusiva i poc freqüent.
La carn es feia sobretot rostida i guisada. El llard i la cansalada eren el greixos més freqüents en totes les cuines, mentre que l'oli d'oliva era un greix reservat per als dies d'abstinència i per preparar peix.
L'escudella la carn d'olla era el plat fonamental de cada dia. De carn no se'n menjava cada dia: es guardava l'abstinència i el dejuni per Quaresma, Advent, vigílies de festa i tots els divendres de l'any. Llavors es menjava peix -fresc o salat- ous o formatge.
Les verdures i els llegums: complement obligat de la dieta diària. L'amanida era molt valorada i se solia menjar a sopar. A la primera part de l'edat moderna el llegum més abundant a Catalunya eren les faves.
La fruita: la fruita fresca era poc valorada. Es consumia de gust, però, i a les taules certa qualitat se servia com a entrant en els àpats de migdia, sobretot melons i raïms. Era molt apreciada la fruita seca. La forma més apreciada de consumir la fruita era la confitura; s'apreciaven molt les coses dolces i, a més servien per a conservar els excedents de fruita. La dieta de les classes populars tenia un marcat caràcter vegetal.
El vi: era la beguda habitual, tothom en bevia. Era apreciat per les propietats calòriques, higièniques i euforitzants. El vi habitual era el negre jove, de poca qualitat, que no es conservava bé. La gent acomodada consumia. sobretot a les festes, vins de qualitat, forts i dolços, com la malvasia, més apreciats.
Beguda de plaer, aportava valor nutritiu a la dieta. L'únic problema era l'excés.
Els dolços: hi havia passió per les coses dolces. Els edulcorants habituals eren la mel i cada vegada més el sucre. Es buscava acabar els àpats amb postres dolces. D'altra banda, durant l'àpat no hi havia una separació absoluta entre dolç i salat, molts plats eren barreja dels dos sabors.
La incorporació de productes americans va constituir la gran novetat de l'alimentació a l'època moderna, però no va ser fins al final de l'època moderna que van influir de veritat en els hàbits. El tomàquet es va començar a conrear a partir del segle XVI, però no es va imposar fins al segle XVIII.
Els productes americans que van incorporar-se a l'alimentació espanyola no van canviar els sistemes alimentaris, sinó que hi van buscar els seus propis espais, per associació productes similars o fent-s'hi lloc. La gran obsessió era transformar com el panís o la patata en pa, i les dificultats per a aconseguir-ho van retardar-ne la incorporació. Només l'extrema necessitat va obligar a acceptar-los, i més tard es van buscar preparacions alternatives al pa.
La xocolata: als segles XVI i XVII, s'estilava ben especiada, però la tendència a llarg termini va anar cap a la simplificació. Fou un beguda que va assolir el màxim prestigi en l'època moderna. Es prenia calenta, escumosa, endolcida amb molt de sucre i després se solia beure un got d'aigua fresca.
Els receptaris cortesans reflecteixen el menjar d'una minoria privilegiada. Destaca el Llibre del Coch del Mestre Robert (Barcelona,1520). La influència de la cuina catalana en la resta de la Península Ibèrica va ser important al segle XVI, mentre que al XVII la influència es va capgirar.
Els receptaris de confiteria: manuscrits d'origen gremial, preparats perquè aprenents i fadrins preparessin els exàmens d'ingrés i promoció en el gremi i per conservar fidelment a memòria dels coneixements.
Els receptaris femenins: llibres publicats o manuscrits inèdits escrits per dones per a dones. La major part de les receptes es refereixen a confiteria, rebosteria i conserveria.
Els receptaris conventuals: la cuina monàstica i conventual era una pobra i austera, malgrat les freqüents relaxacions de les regles primitives dels ordes religiosos. No eren simples llibres de cuina, sinó que eren també llibres de costums.
Tot i que era un cuina senzilla solia ser apetitosa i a l'època moderna va adquirir la fama de ser abundant i refinada, potser perquè els cuiners dels ordes religiosos tenien temps i tranquil·litat. Era una cuina amb uns productes i procediments propers als de les classes populars.
Extret
de Maria dels Àngels Pérez Samper. "L'alimentació a l'època
moderna", dins M. Àngels Pérez Samper (ed) La vida quotidiana
a través dels segles. Barcelona: Ed. Pòrtic "Els Juliols " 2002,
pàg.229-253]