Antoni Gil de Federich i Sans. Reflecciones sobre los diálogos de Despuig, escritas por entretenimiento, en las noches de invierno de 1765 y parte de 1766.
L’obra fou transcrita i publicada el 1905 per Joan Abril i Guanyabens a través del setmanari tortosí “La Veu de la Comarca”. Parteix del manuscrit original que pertanyia al noble i ric propietari Francesc Gargallo i Temprado, provinent de la biblioteca dels Gil de Federich, que es trobava ubicada a la Torre d’En Gil, a Roquetes. El patrimoni i la biblioteca dels Gil de Federich van ser dividits en tres. El manuscrit original no ha estat localitzat per a fer-ne la segona edició que, per tant, ha hagut de partir de l’edició de Joan Abril.
Les Reflecciones no van ser concebudes amb cap pretensió literària, sinó per completar l’obra de Despuig, ja que l’autor considerava que presentava exclusions temàtiques, de la qual cosa se’n dol, discrepa sovint del parer de Despuig, creu que cal reconsiderar algunes opinions donades i fa per establir una crítica sistemàtica. La realitat, però, és que no va aconseguir escriure l’obra que volia: escrita en un estil sense elegància, no va establir un crítica metòdica, ni va mantenir la tònica inicial, ni va donar sentit d’harmonia i unitat. El mòbil inicial es va esmorteint mentre progressa l’obra, els personatges perden vigor i un d’ells resta gairebé oblidat. Dóna per acabat el col·loqui sense començar-lo i al sisè l’obra s’ensorra, l’autor està cansat i com no sap sortir-se’n, empra recursos fàcils.
Començades a escriure l’any 1765, acabades el 1772, se’ls nota falta de continuïtat. Durant el treball mostra que la seua formació cultural i talent són considerables com per adonar-se’n del seu fracàs com a escriptor. L’obra i els personatges perden qualitat conforme va avançant l’obra, però en comptes de refer l’obra, li posa la data i la conclou. Sis anys més tard, el 1778, la reprèn, però en tres mesos, fins a l’inici de 1779 no ha escrit més que un foli. Ja no intenta fer de polemista, es limita a escriure coses intranscendents, rebutja el sistema de col·loqui i el d’epístoles; presenta un text a manera de notes. A partir d’aquí segueix l’obra son nebot Pere, que sembla ser l’autor d’una epístola -col·loqui sisè- i del poema llatí que s’hi inclou. L’estil és més pobre, es limita a constatar els esdeveniments climatològics i els consegüents desastres. Sembla que continuà la crònica l’any 1786 i que hi afegí informació els anys 1787 –on diu que son oncle Antoni ha mort-, el 1788 i el 1789.
Resum del pròleg de Ramon Miravall a la segona edició