"La defensa de Gal·lípoli". Crònica de Ramon Muntaner, cap. 227

Que dementre que la companya fo partida de Gal·lípol per anar sobre los alans, l’emperador ho sabé; e fo ventura que en aquella saó vengren divuit galees de genoveses, de què era capità ser Antoni Spíndola, e era vengut de Gènova en Contastinoble per menar en Llombardia lo fill menor de l’emperador per ésser marquès de Montferrat. Sí que el dit ser Antoni Spíndola dix a l’emperador que si ell volia que son fill lo marquès hagués per muller la filla de misser Opisín Spíndola, que ell li gitaria los francs de Romania. E l’emperador dix-li que li plaïa.

E sobre açò lo dit ser Antoni venc ab dues galees a Gal·lípol, e desafià’ns de part del comun de Gènova . E el desafiament fo aital, que ens manava e ens deïa, de part del comun de Gènova, que nós eixíssem de llur jardí, ço era l’emperi de Contastinoble, qui era jardí del comun de Gènova; en altra manera, si no n’eixíem, que ens desafiava per lo comun de Gènova e per tots los genoveses del món. E jo respòs-li que no pendríem los desafiaments, que nós sabíem que el comun era estat, e era encara, amic de la casa d’Aragon, e de Sicília e de Mallorca, e així que no hi havia raon que aquells desafiaments ell faés ne nós deguéssem reebre. E ell féu fer una carta pública d’açò que hac dit, e jo altra d’açò que haguí respost per tota la companya. Puis altra vegada tornà en allò mateix, e jo així mateix li responguí, e foren-ne fetes altres cartes. E puis, la terça vegada ell s’hi tornà, e jo responguí-li que ell faïa mal, qui en aquells desafiaments se fermava, e que jo li requeria de part de Déu e de la santa fe catòlica (que per exalçar aquella érem venguts en Romania), e que ell cessàs aquells desafiaments; e encara que el requeria de part del pare sant apostoli, "de qui nós tenim la senyera" (la qual ell podia veure), contra l’emperador e les sues gents, qui eren cismàtics e a gran tració havien morts los nostres caps e els nostres frares, vinent-los nós servir contra los infeels. E així, que el requeria de part del pare sant, e del senyor rei d’Aragó, e del senyor rei de Sicília, e del senyor rei de Mallorca, que ens ajudassen a fer aquesta venjança, e si no ens volien ajudar, que no ens noguessen contra. E en altra manera, si ell no volia revocar los desafiaments, que protestava de part de Déu e de la santa fe catòlica, que sobre ell, qui aquells desafiaments aportava, e sobre tots aquells qui bons hi eren estats ne hi eren, fos la sang qui s’escamparia entre nós e ells per aquell desafiament, e que nós ne romanguéssem sens pecat e sens colpa; que Déus e el món podia veure que nós con a forçats ho havíem a reebre e ens havíem a defendre. E tot açò fiu jo metre en forma pública.

E ell estec en sos desafiaments. E açò faïa ell per ço que havia donat a entendre a l’emperador que tantost con lo comun nos desafiàs, que no gosaríem romandre en Romania. E no en sabia bé lo nostre cor: que ab cor ho havíem pres, que null temps no n’eixíssem estrò venjança complida n’haguéssem presa. E així, tornà-se’n en Contastinoble, e dix a l’emperador ço que havia fet, e encara li dix que ell adés de present li hauria lo castell de Gal·lípol, e mi e tots quants érem. E tantost féu recollir les divuit galees sues e set de l’emperador, de què era almirall N’Andriol Morisc, genovès, e llevaren lo fill de l’emperador per menar al marquesat. E vengren-nos un dissabte a vespre, davant Gal·lípol, totes vint-e-cinc galees, e pensaren tot aquell dia e la nuit obrar escales e gates per combatre-nos a Gal·lípol, sabent que la companya nos era lluny, e nós que érem pocs hòmens d’armes romases.

E així con ells aparellaren llurs batalles que donassen l’endemà, jo ordoné ma defensó tota la nuit. E la defensó fo així ordonada: que jo fiu guarnir totes quantes fembres hi havia (que de les armes havíem assats), e ordoné-les als murs; e en cascuna part del mur jo ordoné un mercader, d’aquells mercaders catalans qui hi havia, que fossen ordonadors d’elles; e ordoné per tots los carrers miges bótes de vi ben temprat, ab vernigat , e molt pa qui menjàs e begués qui en volgués, que ben sabia que el poder era tan gran de fora, que no ens lleuria d’anar menjar a casa. E puis ordoné que tothom fos guarnit de cuirasses, que jo sabia que els genoveses anaven ben bastats de passadors e que en despendrien molts; que ells han una manera que no fan sinó trer a la basta, e despendre més cairells en una batalla que no farien catalans en deu; e així fiu tothom guarnir. E fiu estar oberts los postigos de la barbacana(que eren totes les barbacanes enverdescades), per ço que poguéssem acórrer lla on major ops fos. E d’altra part, ordoné los metges que havíem, que esteguessen aparellats d’adobar cascun con seria nafrat, en guisa que tantost pogués tornar a la batalla. E con açò haguí fet, e ordonat cascun on devia estar ne què devien fer, jo ab vint anava e corria ça e lla, lla on major ops era.

E con jorn se féu, les galees vengren pendre terra. E jo ab un bon cavall que tenia, mi terç de cavalls armats ab llorigues e perpuntes, contrasté als palomers de pendre terra bé entrò a mitja tèrcia; e a la fin deu galees anaren pendre terra lluny. E sobre aquell pendre de terra, a mi caec lo cavall, e finalment un meu escuder avallà e donà’m lo seu; en anc tant no em cuité , que entre lo cavall qui era en terra e jo, ab tretze nafres ne llevé. Emperò, con fui pujat sobre l’altre cavall, pugé aquell escuder en les anques del cavall e entré-me’n al castell ab cinc ferides que haguí, de què poc me sentí, salvant d’una que n’havia de llong del peu, d’espaa. E aquella e les altres jo em fiu adobar tantost. E així haguí perdut aquell cavall.

E con les galees veeren que jo fui caigut, cridaren: -Mort és lo capità! Via a ells! Via a ells!-. E llavors preseren terra tots ensems. E hagueren molt sàviament ordonades llurs batalles, que de cascuna galea eixia una senyera ab la meitat de la xurma. E fo així ordonat: que si negun d’aquells qui anaven a la batalla hagués fam o set, o fos nafrat, e tornàs a la galea, que si era ballester, que altre ballester eixís; e si era llancer, atrestal; en guisa que aquells qui daven la batalla, per res no poguessen minvar, ne per anar menjar ne per altra raon, ans de ple en ple donassen la batalla.

E així eixiren ordonadament, e pensaren cascuns de donar batalla lla on cascun era ordonat que combatés ab sa xurma. E pensaren molt vigorosament de combatre, e nós a defendre. E ells gitaven tants de cairells, que quaix lo ceel tolien hom de veer; e aquest trer de cairells durà entrò bé a horonona, així que tot lo castell n’era plen. Què no us diré que tuit no en fóssem ferits, aquells qui defora anàvem; que un meu coc, qui estava en la cuina, qui coïa gallines per nafrats, que per lo  fumeral i venc un passador qui li entrà per lo muscle ben dos dits. Què us dirè? La batalla fo molt forts, e les nostres fembres, ab cantals e pedres (que jo havia moltes fetes metre al mur e a la barbacana), defensaven tan règeu que meravella era. Que en veritat, que fembra s’hi trobà que havia cinc cairellades en la cara, que encara se defensava així con si no hagués mal. E així durà aquesta batalla entrò a hora de despertada

E con venc a hora de despertada, lo capità, per nom N’Antoni Spíndola, davant dit, qui féu los desafiaments, dix: -Oh vil gent! ¿Què és açò, que tres tinyoses que ha dedins, vos defensen aquella casa? Molt sóts vils!-. E llavors ell s’aparellà ben ab tres-cents hòmens de casades que hi havia, que tots eren de les mellors casades de Gènova, e ab cinc senyeres ell pensà d’eixir de les galees. E tantost a mi ho digueren, e jo munté al mur e viu-los venir; e tantost fiu armar mon cavall e els altres sis cavalls armats qui hi havia. E con fom bé arreats e aparellats, que no ens fallia res, jo fiu venir cent hòmens d’aquells qui hi eren dels mellors, e fiu-los desguarnir; que faïa gran calor, així com aquells qui erem en mig juliol E viu que los cairells eren cessats, que negun no en treien, que tots los havien despeses; e en camisa  e en bragues, cascun ab una darga  e ab llança en la mà, e ab les espaes cintes e el punyal, io els fiu tots aparellar . E con lo capità, ço és a saber N’Antoni Spíndola, ab tots aquells bons hòmens, ab les cinc senyeres, foren venguts a la porta ferrissa del castell, e hagren donada batalla molt forts una peça, en guisa que la major part traïen la llengua de set e de calor, jo em comané a Déu e a madona santa Maria, e vaig fer obrir la porta. E ab los sis cavalls armats e los hòmens de peu que eixiren així lleugers, anam ferir en les senyeres, sí que al primer colp n’abatem tres. E ells, qui hagren vist que nós així ferim vigorosament, de cavall e de peu, van-se vençre , així  que tantost n'haguem les espatlles . Què us en diré? Que tantost N’Antoni Spíndola perdé la testa en aquell lloc on féu los desafiaments, e ab tots los gentils hòmens qui ab ell eren eixits; així que tota hora hi moriren més de sis-centes persones de genoveses. E dic-vos que per les escales de les galees se’n muntaren les nostres mesclats ab ells, així que, en veritat, si sol haguéssem haüts cent hòmens frescs, de les galees haguérem retengudes més de quatre. Mas nós érem tuit nafrats e ujats, e així a la mala ventura lleixam-los estar.

E con tots foren recollits, e de negats que n’hi hac assats al recollir, que caïen armats en mar, a mi venc missatge que en un camp n’havia romases entrò a quaranta; e correguem lla. E era cap d’aquells lo pus forts hom de Gènova; Antoni Bocanegrahavia nom. Què us diré? Tots sos companyons moriren, e el tenia una  espaa bordonenca  en la mà, e gitava tals estocs que null hom no s’hi gosava acostar, així que ens matà dos hòmens. E jo, qui li viu fer tan gran cosa, mané que null hom no el ferís, e diguí-li que es retés, e el ne pregué moltes vegades; e anc res no en volc fer. E jo llavors mané a un meu escuder, qui era a cavall armat, que brocàs sobre ell; e aquell féu-ho volenter, e va-li tal colp donar del pits del cavall, que en terra lo mès, e llavors foren-ne fetes cent peces.

E així les galees dels genoveses, desbaratats e morts e destroïts, ab lo marquès anaren-se’n en Gènova, e aquelles de l’emperador anaren-se’n en Contastinoble; e cascun anà ab son mal mandat, e nós romanguem alegres e pagats. E l’endemà aquells de la companya hagren sabut que jo era assetjat, e aquells qui eren ben encavalcats pensaren-se de cuitar, que en una nuit e en un dia anaren més de tres jornades, així que l’endemà a vespre hi hac ateses més de vuitanta hòmens a cavall. E puis, a cap de dos jorns, la host tota venc, e atrobaren-nos tots carafaixats e nafrats, e foren molt despagats con no hi eren estats. Emperò alegram-nos tuit los uns ab los altres, e fém grans professons a retre gràcies a Déu de les victòries que ens havia donades. E ells faeren-nos a tuit bona part d’açò que havien guanyat, així que tuit mercè de Déu , érem sobre-rics .