Orgull lingüístic i lleialtat a la llengua pròpia

Despuig mostra una gran visió sobre els problemes que afectaven el català en la seua època i la modernitat de les solucions que propugna: en primer lloc, fa una afirmació d’unitat lingüística i cultural, tant externa –defineix l’abast dels territoris catalanoparlants i diu que tots tenen el mateix origen- com interna –evitar la tendència dialectalitzant, disgregadora-. Ens diu que el castellà és una llengua estranya, forastera, i que és per això que escriu la seua obra en català. Perquè ell creu que el català s’ha de parlar –i conrear per escrit, és clar- en tots els territoris catalanoparlants en tots els usos. És a dir, ha de ser una llengua moderna, no supeditada a cap altra, que ha de gaudir de la confiança dels parlants. I ell predica amb l’exemple. El castellà només ha de ser una llengua instrumental per als qui han de comerciar fora dels territoris catalanoparlants.

En segon lloc, fa una queixa sobre els prejudicis lingüístics, que es tradueixen en l’afirmació que el català no és inferior al castellà –mentre afirma que és superior a l’aragonès, encara que al segle XVI devia ser més valorada per semblar-se més al castellà-. 

En tercer lloc, ens mostra l’escàndol que representa la substitució incipient, però important, del català pel castellà, ja que es dóna entre les classes dominants, cosa que demostra una situació d’autoodi, perquè estes persones fan una valoració del castellà com a llengua superior al català. Per tot això dóna arguments que prestigien el català, com ara que era la llengua parlada i escrita pels reis d’Aragó del casal de Barcelona.

ANAR AL PLÀNOL DE TORTOSA